Repassant l'organització política espanyola és ben fàcil veure com algunes de les institucions més bàsiques estan qüestionades o han perdut la legitimitat. Cap estat és perfecte, però cada vegada el sistema de canonades d'Espanya fa aigües cada vegada per més bandes. I la fiscalia és l'última esquerda. Les pressions polítiques perquè el fiscal general de l'Estat i la fiscalia de Catalunya actuïn és evident, les declaracions barroeres de Sánchez Camacho fa una setmana i de Carlos Floriano aquest dimarts -posant en dubte els fiscals catalans- en són la prova. Les desavinences entre uns i altres per presentar o no la querella contra Mas també denota que la qüestió és més aviat política que jurídica.
Tot emana de la sacrosanta Constitució Espanyola. Un text que la majoria de la població ara en vida no va votar, anterior a la creació de les comunitats autònomes i a l'adhesió a la UE, que encara fa prevaldre l'home a la dona per la successió monàrquica, i que ja no té el consens darrere. Com a mínim Catalunya ja no el signa. De la Carta Magna penja el Rei com a cap de l'Estat. Què es pot dir dels últims anys de la monarquia espanyola, la família Borbó? Despilfarros, manca de respecte a la societat, corrupció, influències…
El rei modera, segons la Constitució, el funcionament regular de les institucions. I la base de totes elles és la separació de poders. D'entrada, les últimes setmanes no han estat les millors per exemplificar que el poder judicial és independent de l'executiu. Tot el PP anunciant què faria en tot moment el Tribunal Constitucional, Sánchez Camacho avançant les decisions de la fiscalia… Analitzant poder per poder, el resultat no és molt millor: el legislatiu consta del Congrés i el Senat. El primer canvia de parer a cada legislatura en temes tan bàsics com l'educació, tallant sempre les ales a les generacions que vénen amb els nombrosos canvis. I dels 266 membres del segon no se'n coneix la utilitat pràctica.
Pel que fa al poder executiu, el seu president actual és la viva imatge de la immobilitat. La pèssima habilitat per comunicar a la ciutadania i la manca de coneixement de llengües són altres vergonyes de Rajoy. Sobre la resta de l'executiu, és més discutible la gestió, però des de la transició les decisions dels successius gabinets han fet que 40 anys després l'Estat sigui un dels PIGS a Europa. Tant l'executiu com el legislatiu estan envoltats per l'ombra de la corrupció, i el sistema de comunitats autònomes, que pengen d'aquests poders, simplement és insostenible. Ni que sigui només pel fet que una d'elles hagi decidit voler ser un estat. Independent o no.
I què dir del poder judicial? Per sobre de tots els tribunals s'hi troba el Constitucional: lent, antiquat, de vegades amb membres morts o exercint més enllà del seu mandat i, sobretot, polititzat, ja que és escollit pels grans partits polítics i sempre està disposat a ser un recurs per solucionar problemes eminentment polítics. El Consell General del Poder Judicial, que controla tots els jutges, també està escollit pel poder legislatiu. Una bona contradicció tenint en compte que Espanya es regeix per la separació de poders. El ministeri fiscal és una eina que “defensa la legalitat, dels drets dels ciutadans i dels drets dels ciutadans […], així com vetllar per la independència dels tribunals”. El fiscal general de l'Estat ja va quedar en evidència l'any passat amb la pressió al fiscal en cap de Catalunya perquè saltés quan aquest va afirmar que al poble se li ha de donar l'oportunitat d'expressar-se. L'episodi d'aquesta setmana ja l'ha deixat amb la mateixa legitimitat que les altres institucions espanyoles amb la reputació sota mínims.
“Quan la metròpoli es fa dèbil, és quan es produeix la caiguda”. És la frase lapidària d'aquest dimarts del cap de l'estat major de l'Exèrcit de Terra. A qui li sorprèn que s'expressi en aquests termes?
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014
