En aquests moments Catalunya resta molt dubtosa. El qui tenen les responsabilitats del poder polític sembla que no volen arriscar; encara que el més greu és que no tenen un full de ruta clar : no es volen mullar i, lògicament, contribueixen a crear una sensació d’incertesa col•lectiva, de desconfiança generalitzada. No hi ha dubte que en aquest gèlid i precari 2012, Catalunya es troba en una, molt interessant, cruïlla històrica. Caldrà que, molt aviat, hagi d’optar per un camí clar : sembla que s’ha acabat la llarga “pròrroga” que es va iniciar a l’any 1978; data clau en què calia haver blindat el concert econòmic .
Catalunya, en aquests moments, sembla que avança a les palpentes : tot se li fa feixuc i difícil. No troba la formula per fer-se simpàtica davant Madrid ( tot i que, aquest viarany no ens portaria enlloc), però tampoc es prou espavilada per irradiar una atmosfera favorable a la sobirania plena, per la via escocesa. Per altra banda, les enquestes, la demoscòpia parlen clarament : ens diuen que aquí tenim més partidaris de l’emancipació de debò que no pas a la pàtria de l’Alex Salmond. Ara i aquí, a la nostra, vella i austera, nació catalana ens manquen dues qüestions, dues característiques que ens impedeixen sortir de l’atzucac hispànic; és a dir : autodeterminar-nos de debò . Aquests dos elements que ens ajudarien molt a la vertebrar una veritable consciencia nacional i a millorar socialment són la confiança i la determinació .
Catalunya necessita, imperiosament, creure en les seves pròpies forces. Ens cal lideratge, sobretot de la societat civil, i considerar de debò que hem de fer política (no nomes els politics, dits professionals) per tal d’exigir el que és nostre, des de la quotidianitat més senzilla, des de la base . Amb això vull dir que no pot ser que el gruix de la població catalana no es doni compte que un país, una societat no pot tirar endavant si cada any l’estat central li xucla el 8’7 % del seu PIB . No pot ser que Catalunya, amb un 20% d’atur ( a la regió de Girona un 23%) hagi de continuar pagant a favor d’uns territoris amb menys atur i molts menys problemes socials que a casa nostra .No pot ser que Catalunya hagi de contribuir , a la força, a les despeses d’un model d’estat que és totalment inviable i dilapidador. Jo pensava que la solidaritat sempre era voluntària.
En síntesi, a Catalunya ens cal, amb urgència, confiança i determinació : fer política sense complexos i exigir el que, per justícia social és nostre. Saber prendre decisions en el moment oportú, sense ser oportunista. A Catalunya l’hi fan falta líders que es mullin, que diguin les coses pel seu nom: que no hagin de demanar perdo cada cinc minuts . En definitiva, aquest binomi relativament senzill: confiança i determinació és l’autentica espina dorsal del full de ruta que, ara i aquí ens cal de debò
