Aquestes setmanes s’ha parlat molt d’Haití, i un dels temes que més tinta ha fet córrer és la necessitat de garantir un bon funcionament de l’Estat davant del de caos provocat pel sisme de fa un mes i mig. I a curt termini això passa per determinar quin rol tindran les institucions haitianes i quin serà el paper dels actors humanitaris durant la necessària reconstrucció.
Durant setmanes hem vist com els exèrcits de les potències veïnes i de la Unió Europea enviaven nombrosos contingents a Haití per col·laborar en les tasques d’emergència. Però vist el que ha passat hom es podria demanar fins a quin punt la militarització de l’ajut humanitari està predestinant el rol de cadascú.
Certament, l’acció humanitària necessita d’un entorn segur per poder desplegar-se, però els exèrcits no són actors humanitaris i no poden ser els qui distribueixin l’ajut. No és una qüestió només de principis: té relació amb l’eficàcia i qualitat d’aquest ajut. La intervenció militar de caire humanitari on la preservació de l’ordre apareix com una necessitat inevitable pot derivar en la assumpció de facto d’atribucions de govern davant d’una població que als ulls de la comunitat internacional aparegui com incapaç de governar-se per si mateixa.
La confusió entre acció humanitària i cossos militars no és nova, però sempre acaba passant factura als actors humanitaris, siguin ONG o agències de Nacions Unides, que veuen compromesa la seva seguretat personal i alguns dels principis bàsics de l’acció humanitària, com la imparcialitat, la neutralitat o la independència. I només cal veure els exemples de Darfur, Somàlia o Afganistan. Cal ser força categòric en aquest punt, perquè la desvinculació dels exèrcits de l’acció humanitària és una idea aprovada en l’àmbit de l’OCDE i l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de Nacions Unides, mitjançant documents com les directrius d’Oslo (1994) o els Principis de Bona Donació Humanitària.
Per aquesta raó cal garantir que siguin les Nacions Unides qui organitzin la resposta humanitària de manera coordinada amb les autoritats civils haitianes. Si bé és cert que a Haití l’ONU va patir greument els efectes del terratrèmol amb l’esfondrament de la seva seu i la mort de gairebé un centenar del seu personal, fet que va escapçar la seva capacitat de resposta inicial, l’organització multilateral continua sent el millor mecanisme de resposta i coordinació internacional. I no poden tenir cabuda els desplegaments unilaterals de contingents militars dels països més propers.
Seria extremadament important que la comunitat internacional respectés, encara que sigui per primera vegada, la voluntat d’Haití a triar el seu propi model de desenvolupament. Un fet que, per nou, seria una fita històrica. Només cal recordar els dos segles de colonització espanyola (1492-1697) i l’espoliació de les mines d’or i plata, així com el genocidi del poble aborigen dels Taínos fins a la seva quasi exterminació. O la colonització francesa que, just després de l’espanyola, va dur 450.000 esclaus africans per treballar en les plantacions de canya de sucre i cafè que es consumia a Europa. O la primera ocupació per part de les tropes dels Estats Units el 1915, que provocaria la mort de més de 30.000 haitians i la imposició d’una economia dirigida a les necessitats del mercat nordamericà. I es que la història d’aquest petit país ha estat marcada fins als nostres dies per la intervenció política, econòmica i militar de potències estrangeres.
I no seria menys important que els recursos d’emergència i reconstrucció que durant els dies posteriors al sisme s’han anat comprometent per part de la comunitat internacional fossin deslligats d’interessos comercials dels països donants, i que no generessin endeutament. De fet, el que caldria fer en una situació com la que ens trobem és cancel·lar, de manera immediata i incondicional, el deute extern il·legítim d’Haití, així com reconèixer i restituir els deutes històrics, ecològics i socials de les antigues potències colonials amb Haití.
No seria acceptable que la comunitat internacional prengués com a excusa el terrible terratrèmol per justificar una nova incursió que aprofundís encara més en la dependència d’Haití d’interessos aliens revestits d’oportú altruisme humanitari. Però el risc existeix.
