Les Àrees Residencials Estratègiques (ARE) van ser pensades per a resoldre la demanada d’habitatge protegit a Catalunya i satisfer així el dret de la ciutadania de gaudir d’un habitatge digne, adequat i accessible. Per a fer efectiu aquest dret calia disposar de sòl públic residencial amb el menor temps possible, intervenint en el procés i escurçant així els terminis ordinaris de tramitació (que es perllonguen més enllà d’una legislatura), i facilitant la posada al mercat dels habitatges resultants. El nombre d’unitats a construir es quantifica a través del Pacte Nacional de l’Habitatge 2007-2016 (signat el 8 d’octubre de 2007), que preveu una demanda actual de 200.000 habitatges (incloent el dèficit acumulat d’anteriors legislatures) amb algun tipus de protecció pública. A aquests habitatges s’hi han d’afegir 240.000, corresponents a les projeccions oficials demogràfiques per al 2016, de manera que el total és de 440.000 habitatges….uf!!
I com farà tot això la Generalitat? bàsicament, intervenint en el marc legislatiu i les competències municipals (exceptuant les de Barcelona, on els socialistes d’allà no s’han deixat i serà l’única ARE projectada pel municipi receptor). Arran de l’aprovació de la Llei del Sòl estatal, que comporta modificacions puntuals de la Llei d’Urbanisme de Catalunya (inconvenients de no ser un país independent), el govern de la Generalitat aprova el Decret Llei de mesures urgents en matèria urbanística (DL 1/2007 de 16 d’octubre) que resol la transició legislativa i regula la figura de les ARE. Aquestes s’estableixen a partir de la redacció de 12 plans directors urbanístics (PDU) supramunicipals i per tant redactats per la Generalitat (PTOP), que han de permetre desenvolupar 1.523 hectàrees de sòl en un total de 80 municipis, i que suposaran 90.097 nous habitatges (un 50% dels quals seran protegits). En aquests moments el planejament de les ARE està en fase d’informació pública, un cop les comissions territorials d’urbanisme van aprovar inicialment al setembre els 12 PDU i es preveu que la definitiva sigui al març del 2009. Una tramitació sense precedents que hauria de permetre que “els nous eixamples de Catalunya” (les 94 ARE) es poguessin començar a fer realitat i iniciar la urbanització a principis de 2010*.
Les ARE són una resposta -per la via d’urgència- a una problemàtica existent, concebuda en un moment en que calia produir sòl residencial per a possibilitar la construcció, en el preàmbul de l’esclat de la bombolla immobiliària. Era evident que tard o d’hora s’entraria en una recessió perquè així ho indicaven moltes dades, i que per tant el govern de la Generalitat i els departaments implicats havien de conèixer i preveure’n les conseqüències. En aquests moments el problema és un altre: hi ha una sobreoferta d’habitatges construïts, un estocatge que a Catalunya es situa aproximadament en 500.000 unitats al mercat lliure, i per tant s’ha avançat la producció d’habitatges a dos anys vista amb l’inconvenient de que no hi ha finançament ni per a les famílies que els volen adquirir ni per als promotors que els trenen immobilitzats. I amb les ARE també hem avançat a dos anys vista la producció de sòl, de manera que tenim sòl públic per promoure, i habitatges lliures al mercat, amb una total manca de liquiditat financera per als particulars i les empreses per a poder fer front a tot aquest entrellat.
En aquesta situació, te sentit voler construir-ne 90.000 nous habitatges quan ni hi ha pressupost per fer-ho ni necessitat si ja hi ha habitatges al mercat lliure sense vendre i que podrien per exemple, passar a ser de règim protegit? Hem d’ocupar 1.600 ha de sòl amb noves construccions? Potser ara que la urgència és una altra es poden repensar alguns aspectes d’aquestes ARE. Si la llei d’urbanisme diu que el sòl és un recurs natural escàs i no renovable i reconeix el principi de desenvolupament sostenible, te sentit algunes de les actuacions que es proposen?
I a mode de reflexió, tambè caldria preguntar als ajuntaments que han fet amb les reserves urbanístiques dels darrers 20 anys? on és aquest sòl que s’hauria d’haver transformat en parcs d’habitatge públic?
Les ARE han d’esdevenir els nous eixamples de Catalunya, diuen, i en aquest sentit han estat projectades en funció d’un model urbanístic que es basa en tres paràmetres: la diversitat, la identitat i la sostenibilitat; coherent amb tot el discurs teòric del planejament territorial que s’està desenvolupant des del 2003 amb el govern tripartit. Aquests barris corregeixen els errors de planificació urbanística que es van cometre el darrer cop que una administració pública va produir habitatge de forma massiva durant els anys 50, 60 i 70 amb els polígons del franquisme. Per tant som davant d’unes decisions importants i perquè no, transcendentals ja que tots tenim al cap els efectes urbanístics i socials d’aquells barris i d’aquella política “desenvolupista”. Les ARE han de ser propostes d’una gran qualitat arquitectònica i urbanística, i per tant una bona oportunitat per a fer ciutat i perquè no país, quan arribi el moment.
La Generalitat no ha de promoure polítiques públiques d’habitatge com a mesures anticíliques, sinó com un pilar de l’estat del benestar, i sobretot en aquests moments, ha de resoldre el problema de l’accés a l’habitatge. Tot això però s’ha de fer amb consens, sense imposar polítiques per decret i sense anar en contra del principi del desenvolupament sostenible, del medi ambient. Per tant, ja que la resposta no és la mateixa per als municipis afectats i per als diferents grups polítics de govern i oposició, no ho podem fer amb una mica de consens? perquè no ens ho prenem amb una mica més de tranquilitat?
*(per a més informació sobre les ARE podeu consultar la web de l’INCASÒL o del Departament de Política Territorial: http://www15.gencat.net/opencms/opencms/www/ca/novetat/Decret-llei-01-07/index.html)
