Sembla mentida de quina manera més ràpida i imaginativa es troben solucions als grans problemes que pateix la ciutadania quan s’acosten comicis electorals. A tall d’exemple, les darreres propostes per fer front a l’accés a l’habitatge o la gestió del servei de rodalies de Renfe, per posar només dos exemples de l’actual cap del govern espanyol ZP i els ministres del PSOE.
De la lamentable afirmació sobre la bona gestió de Renfe que en podem fer des de Catalunya m’estimo més no fer-ne cap comentari, perquè el grau de presa de pèl ofèn.
Més de la meitat dels catalans i catalanes que volen accedir a un habitatge necessiten ajuts públics. Es construeixen més habitatges que mai i mai hi ha hagut tants problemes per poder garantir aquest dret a la ciutadania. Ja ho sabem tots i estem cansats de llegir-ho als diaris, que el sector de la construcció és el que més activitat econòmica genera i aquells que hi estan implicats no i renunciaran tan fàcilment.
De fet, d’una manera o altrea aquesta dinàmica ens hi ha arrossegat a tots (la propietat és el bé material més estable, la millor inversió), des del propietari que ha decidit convertir el seu pla de jubilació en totxo o aquells que es financen la hipoteca amb el lloguer que cobren a un tercer mentre viuen a casa dels pares, els autèntics especuladors, els bancs i el negoci de les hipoteques (que han finançat aquesta demanada durant anys), els sindicats i les cooperatives sindicals d’habitatge, els propietaris de pisos protegits que fan el seu negoci com “tothom” (es clar, a veure si ells no hi ha de tenir dret), els venedors de pisos i solars, les immobiliàries petites i mitjanes, perquè les grans que cotitzen a la borsa ja fa temps que estan diversificant les seves inversions cap a l’energia (les elèctriques), etc…que us he d’explicar que a aquestes alçades no sapigueu ja.
Amb tot aquest context és fàcil d’endevinar perquè a hores d’ara i després de que el projecte de llei s’iniciés a la darrera legislatura, la Llei pel Dret a l’Habitatge encara no ha estat aprovada al Parlament de Catalunya, com tampoc no s’ha tancat el Pacte Nacional de l’Habitatge que s’està negociant des de fa més de sis mesos en paral·lel entre els partits polítics i els agents socials implicats (que inclou uns 40 que inclou entre d’altres sindicats i promotors privats).
A Barcelona, durant la darrera legislatura es va constituir el Consell de l’Habitatge Social (participat per l’Ajuntament i la Generalitat, pertany al Consorci de l’Habitatge Social), el Consorci de l’Habitatge de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, i fa un parell de mesos que es va publicar el llibre Blanc de l’Habitatge de Barcelona (es tracta d’un extens informe redactat per un conjunt d’experts sobre la situació de l’habitatge a Barcelona i mesures d’actuació). Des de la darrera modificació de la Llei d’urbanisme s’han portat a terme moltes iniciatives públiques per mirar de donar resposta a la problemàtica de l’habitatge, es podria dir que mai hi ha hagut tanta gent implicada en pensar i promoure des de l’administració polítiques d’habitatge a Catalunya.
Amb tot aquest context no acabo d’entendre la facilitat amb que alguns polítics llancen propostes tan alegrement, em refereixo als anuncis de la ministra Chacón de donar ajuts fiscals a aquells que no es puguin finançar la hipoteca (que no us penseu que no em sembli bé ajudar a aquells que no arriben!) o altres anuncis de bareta màgica, per no deixar de citar el projecte de Llei del Dret a l’Habitatge d’Andalusia (ja se que la realitat a cada lloc no és la mateixa). Aquesta política del taló del PSOE, de donar-nos uns calerons a veure si ens apanyem ja cansa, el mateix passa amb els pressupostos generals de l’estat que s’han d’aprovar, finalment ens portaran a l’hort com sempre!
