Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Grans herois antifeixistes: Zunzunegi, Evasió o Victòria

|

- Publicitat -

Avui inaugurem una altra secció que promet donar molt de joc: la dels audaços kamikazes culés que amb absolut menysteniment de la pròpia vida varen endinsar-se als renglers enemics per infringir-los danys irreparables i fornir nits de glòria a la culerada disparant contra la seva trinxera. L’honor d’encetar aquest espai el té …

Publicitat

…  Zunzunegui, defensa central de Mòrdor a les darreries dels seixanta i començaments dels setanta. Us juro per Déu que he escorcollat fins als arxius de l’FSB rus per obtenir més informació sobre aquest jugador i l’únic relacionat amb el reial madrid que hi he trobat han estat antigues fitxes de presoners de la Division Azul i documents referits al Juanito que no acaben de quadrar gaire amb la imatge que l’actual No-Do intenta transmetre’n a la seva enllondrada població en forma de sèrie televisiva inspirada en l’acudit aquell en què Fidel camina sobre les aigües, amb la diferència que l’acudit és més creïble.

Del tal Zunzunegui no n’he trobat ni el nom de pila. Així d’entrada, del cognom s’infereix un origen basc del nostre heroi, no endebades, Zunzunegui, o correctament escrit, Zunzunegi, és “prat d’àlbers”. El fet que amb aquests indicis el cos tècnic blanc i els seus directius no s’ensumessin res ens situa davant la tradició més clàssica dels serveis secrets espanyols, que encara cerquen Sarri mentre jo llegeixo els seus llibres. El cas és que Zunzunegi, d’ara endavant Sator (“talp”) va aconseguir infiltrar-se fins  dins de tot de la cova de la bèstia: la posició de central dret de Mòrdor en una finalíssima de la Copa del Generalíssimo de los Ejércitos al mateix estadi Amador Bernabeu, en què tot estava disposat perquè l’equip de Franco i Rubalcaba procedís a l’extermini de les hordes roigseparatistes en un camp de futbol,  escenari habitual per a les execucions massives que la llei de la memòria històrica aprovada per PPSOE-CiU i IU, deixa impunes. Aquesta polifuncionalitat de les instal·lacions esportives reconvertides en patíbuls, és una descoberta que la humanitat deu als feixistes espanyols, i que posteriorment no s’han estat d’aprofitar bípeds en un estadi civilitzatori similar: Pinochet i els talibans.

Però com a les pel·lícules de Hollywood per a ximples, inopinadament els nostres herois escapen al seu destí fatal. En el minut 5 de partit, Sator espera amb la canya a punt una centrada de Quimet Rifé per posar la pilota fora de l’abast del porter Betancort, consumant una ekintza que s’afegia a l’execució un mes abans del torturador Meliton Manzanas, col·laborador de la Gestapo i cap de la Brigada Político-Social a Guipuscoa durant el franquisme, mèrits que li varen suposar l’any 2001 la distinció amb la Real Orden de Reconocimiento Civil a las Víctimas del Terrorismo.

La criminosa acción de Sator desferma la lògica ira dels 90.000 demòcrates allà concentrats, que s’afanyen a disparar contra els terroristes amb armes llencívoles de marca Mahou o Cruzcampo, ja que no hi havia cetmes per a tothom. Aquesta resposta popular dels madrilenys segueix el deixant d’altres alçaments espontanis d’aquest poble, com el protagonitzat contra els francesos i els mamelucs i ja de passada ens permet de premiar la vostra fidelitat amb l’obsequi amb aquest lliurament, d’un bonus track pertanyent a la sèrie Caballero del Honor, properament a les vostres pantalles.

Per completar l’espectacular sainet, quan la dona d’un general a la llotja diu al seu marit “que pena Camilo, hemos perdido” , aquest li demana que feliciti el president del Barça, Narcís de Carreras. “Sí claro, a fin de cuentas, Barcelona también es España, no?”. La resposta de Narcís de Carreras ha passat a la història del nostre poble: “No fotem, senyora”.

Va ser tal la magnitud de l’esdeveniment, només equiparable a l’ocupació de Madrid pels catalans l’any 1704, que fins i tot va inspirar un film: Evasió o Victòria, de John Huston (1981), on en un camp de presoners nazis els directors del camp organitzen un partit entre una selecció alemanya i un combinat de presos aliats, entre els quals hi ha, poca broma, Sylvester Stallone, Michael Caine, Pelé, Bobby Moore i Osvaldo Ardiles. Els presos guanyen el partit i a sobre aconsegueixen escapar. El 1968, nosaltres vàrem guanyar el partit però ens vàrem oblidar d’escapar. Els catalans som així.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut