Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

God save (black) America

|

- Publicitat -

Aquesta setmana que hem deixat m’ha semblat com si hagués tornat a la terra Jesucrist fill de Déu-nostru-senyor (tal com l’anomenava la meva àvia). I és que ha estat la setmana on un tal Barak Obama ha esdevingut el 44è president dels Estats Units d’Amèrica i el primer afroamericà que ha pogut erigir-se l’home més important del país més poderós del món. I mentre aquests esdeveniments se succeien em venien, alhora, pensaments diversos que hi tenien alguna relació amb tot el que s’esdevenia. Per exemple, la tornada de Tina Turner que, amb ja 70 anys i amb aparença d’haver pactat amb el diable varies vegades, recorrerà els escenaris de tot el món. O Lenny Kravitz, un home que vaig admirar durant la meva adolescència, que em va donar grans cançons de la meva vida i que tant ha decaigut la qualitat de les seves cançons durant aquests darrers anys. O Al Green, al qual vaig apreciar gràcies a la meva sogra aquest darrer estiu i que aquest any passat va visitar Barcelona, al Voll Damm Festival. O què dir de Michael Jackson, aquell infant prodigi que cantava cançons d’adults amb ajut dels seus germans i que va viure a l’Olimp de les estrelles del Pop fins que es va estrellar amb ajut de les seves estravagàncies. O Lionel Richie del que diuen que al divorciar-se de la seva dona va deixar d’editar discos durant una pila d’anys per no haver de passar una part dels royalties a la ex. O l’Aretha Franklin, la qual ha estat anomenada la millor cantant de la història per la revista Rolling Stone i la que recordo amb un davantal cantant “Freedom” amb els Blues Brothers. I què dir del sempre admirat Steve Wonder, amb les seves trenes i les seves increïbles cançons, el qual va tocar a la presa de possessió d’Obama. I he pensat amb el malaguanyat Jimi Hendrix que tant va fer pel rock. O Ellington, Coltrane, BB King, John B. Hooker, Brown o Prince, mestres del jazz, blues o funky. I em deixo molta gent amb la qual vaig pensar, per poc que sigui. Com per exemple, Diana Ross, Marvin Gaye, Ray Charles… O l’Erikah Badu, l’última adquisició de la meva discoteca, una cantant amb veu dels setanta amb caràcter del nou mileni; compositora de soul-funky elegant, amb flaires de Motown que fa ballar amb gust i estil.

I és curiós perquè tota aquesta gent té vàries coses en comú. I la que segur que tenen en comú amb el president nordamericà és el fet que tots són afroamericans. En un moment en el qual es trenquen simbòlics murs entre races en el país més mestís del món, és just pensar en el gran llegat que els afroamericans han deixat al seu país i al món.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut