Dijous, 24 de juny de 2021 - Edició 1064
La República

Gasteu en llibres!

Hola, què tal?, he tornat. He estat un temps fora (alguns us n’heu adonat), disculpeu les molèsties si d’allò. L’absència pot ser bona o dolenta, no ho sé, però, a […]

Roc Casagran
Roc Casagran 16/12/2008

Hola, què tal?, he tornat. He estat un temps fora (alguns us n’heu adonat), disculpeu les molèsties si d’allò. L’absència pot ser bona o dolenta, no ho sé, però, a mi, m’ha reconvertit en un catalanet obedient. El Montilla diu que contra la crisi el que cal és gastar, doncs jo gasto. Pam i pipa. I no només això, sinó que promoc les compres entre els enyorats i benvolguts lectors. Em guanyaré el cel, ja ho sé. El cel socialista, és clar, que és l’únic cel possible en aquestes nostres terres tan manyagues.

Ara ve Nadal, i a part de matar el gall i donar-li un tall a la tia Pepa, gasteu, companys, gasteu. Com? Doncs jo us proposo alguns llibres.

Comencem amb El violoncel•lista de Sarajevo, de Steven Galloway. Un retrat esfereïdor del setge de la capital bosniana. Narra la història d’una contrafranctiradora, d’un home que ha de travessar la ciutat sencera per anar a buscar aigua, i d’un flequer amb la família exiliada a Itàlia, que tenen com a punt d’unió un violoncel•lista que surt a tocar al mig del carrer cada dia a les quatre de la tarda en homenatge a les víctimes d’un obús dels txètnics. Encongeix el cor, però no ets el mateix un cop el llibre llegit. I la literatura diuen que és això.

Continuem per Tenemos que hablar de Kevin, de Lionel Shiver, malauradament sense traducció al català. El Kevin en qüestió és un noi que ha comès un assassinat múltiple al seu institut (a l’estil del cèlebre de Colombine); i la que parla és la mare, que es dirigeix al pare i repassa la vida i la manera de fer (cruel, cínica, meditada, terrorífica) del fill, ja des de ben petit. Una anàlisi psicològica que no et deixa respirar tranquil, i una narració trepidant. Perquè un crim així és brutal, però… l’estimació d’una mare està per damunt d’això, també?

Tercera proposta: Una dona incòmode, de Montse Banegas. Una noia inestable emocionalment, segurament superdotada, segurament hipersensible, ens explica la seva adolescència i joventut, la vida a Barcelona, el pas per la universitat, la relació amb els pares… Res de nou, sí, però ho fa amb una gràcia que t’atrapa, que no et deixa parar de llegir. Brillant la descripció de l’afició número u del pare: fer maquetes de batalles històriques. Batalles que es perpetuen amb el pas del temps. Batalles que són les guerres de la tele i els petits combats del dia a dia. Una bona metàfora.

I acabo amb una quarta i última proposta, més que res perquè si anem sumant ja superem els 60 euros i crec que el Montilla es pot donar per satisfet amb la nostra contribució anticrisi. Vull parlar-vos d’Aiguafang, de Joan-Lluís Lluís. L’aiguafang és una mena de pluja fangosa que cau damunt Barcelona. Una Barcelona situada en algun racó del futur, més grisa, més desesperançada que mai, on un assassí, un esclau i una pidolaire es belluguen qui sap cap on. Poesia pura. Compreu-lo, llegiu-lo. No hase falta desir nada más.

Veus?, estic content, de la meva reforma. Estic cofoi de ser crèdul i obedient. Estic eufòric de saber que aviat em donaran El Carnet. És clar que potser no tot serà tan fàcil. Qui sap si això de gastar en llibres no ho contemplava, la proposta del Montilla, i ara se m’enfadarà perquè a segons qui la cultura li fa una por… O qui sap si ho esguerro tot rematant l’article amb uns versos de Pere Quart (els llibres del qual, no cal ni dir-ho, també us convido a comprar) i que no sé si vénen al cas, però deien així: “I aquest socialisme, /és un brut eufemisme.”