Dimecres, 22 de setembre de 2021 - Edició 1154
La República

Frankfurt: la fira de les vanitats

«Amb la llengua ha estat creat el cor d’un poble», deia el filòsof alemany Herder. Hereu del romanticisme d’arrel herderiana, gran part del nacionalisme català no té escrúpols a l’hora […]

Els altres andalusos
Els altres andalusos 09/10/2007

«Amb la llengua ha estat creat el cor d’un poble», deia el filòsof alemany Herder. Hereu del romanticisme d’arrel herderiana, gran part del nacionalisme català no té escrúpols a l’hora de reduir nació a cultura i cultura a llengua. Catalunya equivaldria, llavors, a la llengua catalana. Ni més ni menys. Evidentment, aquesta reducció excloent i conservadora provoca freqüentment problemes i malentesos en el si del món polític i cultural català. L’últim pretext que ha fet saltar el debat identitari ha estat una invitació, aparentment innocent. En efecte, la cultura catalana serà la convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt d’enguany. Amb aquest pretext, els articulistes i tertulians locals han reprès la llarga i estèril polèmica sobre els límits i el contingut de la catalanitat. Malauradament, més enllà del que acabi passant a Frankfurt, el que romandrà en la memòria col·lectiva sobre la participació catalana en la gran fira europea del llibre és el vergonyant debat sobre quins escriptors catalans formen part de la cultura catalana i quins no.

 

Segons tots els indicis els escriptors en castellà de Catalunya van rebre una invitació formulada en uns termes que no podien acceptar. Alguns autors en català, com ara Sergi Pàmies, s’han negat a participar-hi, però ni uns ni altres han volgut alimentar massa el debat públic sobre els seus motius. No deixa de ser sorprenent que en una delegació on hi ha lloc per a 300 castellers no hi càpiguen personatges de l’entitat de Mendoza o Marsé. El més desconcertant és que Josep Bargalló hagi justificant aquesta absència amb uns arguments d’escassa solvència filològica: "Desde la edad media hasta el siglo XX, los escritores catalanes eran monolingües. Había algunos que escribían castellano en el XIX, muy malos, y sólo a partir de la segunda mitad del siglo XX aparecieron un buen número de escritores en castellano." (La Vanguardia, 14-6-07). Robert Robert no escrivia llibres en castellà? O és que potser era "muy malo"? Què en fem de les magnífiques cròniques de Sagarra i Pla al diari El Sol durant els anys vint? La confusió entre la cultura somiada i la real sembla presidir la posada en escena de Frankfurt. Es fa poca justícia a una tradició tan rica com la catalana preparant-li una posada de llarg de nena capritxosa que malda per impressionar.

 

Un altre dels elements preocupants que la Fira de Frankfurt ha deixat traslluir sobre els nostres gestors culturals és la seva concepció de la cultura com a espectacle. A Frankfurt s’organitzen quatre nits temàtiques anomenades Música i gastronomia: Nits Sónar, amb un programa digne d’un muntatge teatral que depassaria la capacitat satírica dels Joglars més incisius: a ritme de DJs, "quatre creadors emergents de la cuina catalana, alguns d’ells distingits amb estrelles Michelin, oferiran als convidats un menú exclusiu per començar la vetllada. […] L’estètica de l’espai canviarà cada jornada de la mà de dissenyadors gràfics i il·lustradors que presentaran obres creades especialment per a l’ocasió i concebudes per a la seva projecció en pantalles". Aquesta recerca de l’efecte mitjançant l’acumulació és pròpia de les manifestacions espectaculars de més baixa categoria. Com diu Adorno: "la promesa en què consisteix pròpiament l’espectacle deixa entendre maliciosament que mai no s’arriba a la cosa en si, que l’invitat ha d’acontentar-se amb la lectura de la carta del menú. Al desig inicial que exciten els esplèndids noms i imatges se li serveix al final l’elogi de la gris quotidianitat de la que es pretenia escapar". Trobem precedents d’aquesta concepció espectacular de la cultura en altres actuacions de l’Institut Ramon Llull com ara esmerçar recursos en aconseguir que Lou Reed i Patti Smith recitessin poetes catalans, que, possiblement, ni coneixien ni els interessaven especialment.

 

El més preocupant de tot plegat és que, amb gairebé quatre anys, encara no s’hagi produït una veritable ruptura amb les polítiques culturals dels governs anteriors. Caldrà reconèixer que l’hegemonia cultural del pujolisme gaudeix d’una inquietant vitalitat. Prova d’això és que el govern d’Entesa no està aconseguint fixar una agenda de política cultural amb el que haurien de ser les prioritats pròpies d’una coalició progressista: l’accés democràtic i igualitari al coneixement i la promoció de la cultura amb estrictes criteris de qualitat.

 
Andreu Espasa
Xavier Zambrano