Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

Fins quan es podrà frenar la substitució lingüística?

             Quan una llengua està en contacte amb una altra, i a més actua com a llengua dominant, és a dir, va augmentant els àmbits d’ús en què aquesta és […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 20/03/2016

             Quan una llengua està en contacte amb una altra, i a més actua com a llengua dominant, és a dir, va augmentant els àmbits d’ús en què aquesta és necessària, disminuint els de la llengua subordinada; quan a més, això passa amb els parlants d’aquestes llengües, si una és coneguda per tota la població, i l’altra, només ho és per una part, encara que hi hagi parlants que aprenguin a parlar la llengua subordinada, però sense usar-la o només en pocs àmbits d’ús, podem dir que ens trobam en un procés de substitució lingüística de la llengua subordinada per part de la llengua dominant. Crec que no faria falta explicar que estic parlant del català i de l’espanyol.

            Quan això ocorre, l’única solució que existeix per aturar la substitució lingüística és entrar en un procés de normalització lingüística. Aquest procés no  es pot dur a terme si la llengua dominant no es veu afectada. El procés de normalització no significa altra cosa que la llengua subordinada, en el nostre cas, la llengua pròpia del territori, el català, va recuperant àmbits d’ús i recuperar-los significa que l’altra, la dominant, en va perdent. D’aquí que després d’haver entrat en un procés de normalització lingüística des de fa quasi quaranta anys, quan els contraris a la normalització, sobretot els partits que han governat a Madrid, especialment el PP, se n’han temut que havien perdut algun àmbit d’ús, han posat tot els seus esforços en marxa per aturar la normalització de la llengua catalana: que no fos un requisit per a la funció pública; que no fos la llengua vehicular de l’escola (intentar que n’hi hagués dues o tres, per diluir la que semblava que era la més usada); que no fos necessària per a les relacions amb l’Administració ni amb l’empresa privada; grupuscles subvencionats que contínuament presentassin denúncies als tribunals, aferrant-se com a un ferro roent a les lleis centralistes i uniformadores; utilització partidista del Tribunal Constitucional per part del Govern, usant els jutges que ell mateix havia nomenat; que continuï la norma d’ús de canviar de llengua si et trobes amb una persona castellanoparlant; canviar el nom de la llengua a llocs com la Franja o al País Valencià; posar presidents nefasts com José Ramón Bauzá i tots els del PP que han governat anys i panys a València, etc.

            Si ara els governants del País Valencià i de les Illes Balears són més sensibles a les qüestions de normalització, és ben necessari que sàpiguen com es duu a terme aquest procés, quines són les possibilitats que existeixen i com es pot dur a terme:

            – En primer lloc és necessari modificar la norma d’ús de canviar de llengua, exercir la lleialtat lingüística cap a la llengua del país i conscienciar els parlants de la transcendència de mantenir viva una llengua tan important com la resta de les que existeixen en el món.

            – En segon lloc, que la llengua pròpia, la llengua a normalitzar, la llengua catalana, sigui la llengua de l’ensenyament i la vehicular de l’escola, estudiant el tractament que han de rebre les altres que es vulguin ensenyar. Un pacte per l’educació o un projecte lingüístic general per a l’escola ha de tenir en compte aquest aspecte com a prioritari

            – En tercer lloc, el Govern ha d’aconseguir que el Parlament legisli que la llengua a normalitzar sigui un requisit per accedir al funcionariat o per treballar a l’Administració; a més s’ha de dedicar a fomentar que l’empresa privada també estimuli els seus treballadors a usar i estudiar si cal, la llengua catalana. Ha d’oferir cursos suficients i ha de tenir professorat preparat.

            Però els governants sempre han de tenir clar el fet que per normalitzar una llengua i augmentar els seus àmbits d’ús, això significa que l’altra, que hi està en contacte, n’ha de perdre. I això no ha d’alarmar ni regirar.

            Les llengües majoritàries no pateixen si deixen d’ocupar la major part d’àmbits d’ús a qualque territori. A l’espanyol li va passar això a Filipines i no se n’ha ressentit, perquè era una llengua que havia intentat desplaçar el tagal. En canvi, les llengües minoritàries, si a més hi ha intents de minoritzar-les, reduir els seus àmbits d’ús fins que s’arribi a la substitució lingüística, corren el perill de desaparèixer. Per tant, si no volem que això ocorri, hem de prendre decisions en la mesura que he assenyalat més amunt, ja que és necessari frenar i aturar ja, el procés de substitució lingüística.       

Relacionats