D’altra banda, la contribució catalana -en forma d’abstenció- a la recent rebolcada socialista a les eleccions europees, no farà variar ni un mil·límetre l’estratègia del gran mentider Zapatero a l’hora de posar a proba la submissió i obediència dels seus col·legues del carrer Nicaragua per empassar-se el nou model de finançament. La ministra Salgado (pa chulos, nosotros) s’ha despenjat amb la mateixa xifra que el Govern va rebutjar mesos enrere. “Lo toma o lo deja” i s’ha acabat el bròquil! Serà la fi del tripartit? Tindrem eleccions anticipades al Parlament? S’instal·larà la Sociovergència? Veurem la refundació de la Federació Catalana del Psoe? …
Protagonistes doncs, ZP, FP i els finançaments: 1)finançament autonòmic i 2)finançament dels fitxatges florentins.
Dos casos flagrants de cartes marcades:
1)El finançament autonòmic. El cas ZP ja cansa i és de proporcions maquiavèliques: és ell/ells qui marquen el tempo, els que saben que farà el Tribunal Constitucional i quan ho farà, saben fins on estant disposats a donar i en quin moment ho faran, poden neutralitzar o atiar, segons convingui, les altres autonomies, les corruptes i les subvencionades, totes. Ell/ells a part de trileros, ens tenen lligats de mans i peus en la sagnant marxa cap a l’asfixia definitiva de la nació catalana. I, suposant que en un atac sobtat de generositat, de manera errònia i/o involuntària signessin un bon finançament, sempre ho podrien corregir a posteriori a través dels mecanismes de solidaritat i anivellament, que malgrat el que digui l’estatut, ja es van preocupar -durant el procés de cepillado– que el seu redactat permetés la interpretació més convenient i favorable al Gobierno de España. I un llarg etcètera que demostra clarament que la via estatutària no condueix en lloc. És una via morta i enterrada. Tinguem-ho clar: “cap estatut ens farà lliures”
2)El finançament dels fitxatges florentins. La setmana passada ja avisàvem que el senyor Pérez:
a) mana al sector negocis de Convergència.
b) comparteix amistat i espiritualitat amb el president de la Caixa.
c) el grup Pérez és el primer accionista de la multinacional Abertis i amb el grup Caixa controlen el 80% de la companyia.
d) ha rebut l’aval de la Caixa per presentar-se a la presidència del dolents.
A tot això cal afegir que, segons publica el diari britànic Telegraph, Pérez s’hauria vist forçat a demanar 250 milions d’euros a la Caixa per finançar els seus fitxatges: Perez has been forced to seek a €250 million (£213 million) loan from Catalan bank La Caixa to fund his signings. Observi el lector el contrast amb el València, que amb un deute similar al del Madrid ha de recórrer a la venda dels seus millors jugadors. O el contrast entre webs: a la web del Barça hi ha tota la informació financera, econòmica i comptable. A la web del Madrid no hi ha res.
El senyor Pérez pot donar aquest pas perquè també juga amb cartes marcades. Ell sap perfectament que els interessos del Madrid tindran llum verda. Siguin de competència municipal, autonòmica o estatal. Cap problema. Tornarà a passar el que ja ha passat anteriorment. El senyor Pérez juga sobre segur i ja sap el que ha de passar amb la esquina del Bernabeu, amb el solar del Bernabeu, amb el solar de las Tablas o amb la llei de societats anònimes esportives. I no com el Barça que porta anys i panys intentant convèncer l’Ajuntament i encara no ha pogut requalificar el Mini Estadi. El Gallardón per l’Ajuntament, Donya Espe per la Comunidad i Rubalcaba pel Gobierno, al servei del Millor Equip de l’Univers.
I parlant del Rubalcaba, recordem que és l’únic ministre supervivent de la primera generació dels GAL, i que a les eleccions europees ha instaurat un nou sistema de recompte de vots que és l’enveja de la República Islàmica de l’Iran.
Amb els dos primers fitxatges s’han superat els 160 milions d’euros i pràcticament tota la premsa espanyola ha saludat amb eufòria i entusiasme la notícia tot destacant la gran intel·ligència del ser superior a l’hora de veure inversió i negoci allà on d’altres només veuen despesa, obscenitat i despilfarro. A les pàgines del (in) Mundo, un tal Jesus Alcaide i amb el títol de “Contra la demagogia” es despatxa d’aquesta manera:
Florentino Pérez ha decidido que el Real sea otra vez el mejor equipo de la centuria. No hay hambre ni posguerra, aunque si se sufre una crisis de caballo. Y los demagogos de turno, los que nunca se quejan del gasto en 17 comunidades autónomas, 17 gobiernos solapados, 17 motivos para perder dinero y dividir a un país, surgen desde las alcantarillas criticando la opción económica de una sociedad deportiva que tiene que sobrevivir ante gigantes dirigidos por multimillonarios como Abramovich, jeques del Golfo Pérsico o comunidades que ven en su club representativo un brazo desarmado pero poderoso en sus planes futuros de secesión.
I continua així:
Cristiano va a devolver todo lo que se invertirá en él durante los próximos 12 meses. No saldrá gratis, dará dinero. Kaká igual. Y el Real podrá ganar y sobrevivir.
És d’agrair -almenys- que qualifiquin el nostre club de braç poderós –encara que desarmat- amb plans futurs de secessió. Qualificatiu que difícilment dedicaran mai a la Caixa, doncs des dels dies àlgids de la catalanofòbia, quan els seus directius van optar pel patrocini de la roja, la seva españolitis, lluny de minvar, ha seguit creixent i de manera exponencial.
No passa el mateix amb el President Laporta, doncs si algun culer encara tenia madriditis, durant el seu mandat l’ha pogut desterrar definitivament. I ja que parlem d’en Laporta, recordem les seves darreres declaracions: el projecte del Madrid és imperialista, es basa en la prepotència i té els seus orígens en el “chollo”.
I mentre el Gobierno intenta recuperar-se de la clatellada europea, comencen a aparèixer els primer brots verds en forma de pujada d’impostos (indirectes), se segueix preparant el Fondo de Rescate del sistema bancari més sòlid del món occidental, a Euskadi comença una nova ofensiva judicial per frenar la greu persecució que pateix el idioma de todos, els capos d’AENA inaugurant la T5 a l’aeroport del Prat amb vol inaugural a Lleida-Alguaire i una llarga llista de brillants iniciatives.
A Can Barça però, estem tritranquils, molt tritranquils i com diu en Gerard Piqué “un lleó fa més por que el Madrid de Florentino”
Signat: Urdin-Gorria
