Després de més de tres segles, el model centralista i repressiu inspirat en la Nova Planta ha acabat en un atzucac irreversible i sense possiblitat de reforma. Fins ara tot sels intents de canvi han passat per una pintadeta de parets però sense tocar ni un envà i els valencians no hem tingut la més mínima possiblitat de bastir un futur amb cara i ulls. Arribats a aquest punt la solució model “eixida per la tangent” sempre ha acabat en el mateix, apuntant-se al carro dels vencedors amb matisos però sense voluntat d’un canvi social i nacional profund al sí de la societat valenciana. No en va, aquest nou valencianisme “de reconciliació” (com si mai haguera estat barallada jo amb algun valencià) basteix part del seu discurs en la necessitat de “superar Joan Fuster”, com si haguera suposat un entrebanc per a l’evolució de la societat valenciana. Curiosament, Fuster, l’homenot que basteix un discurs de canvi de paradigma en la societat valenciana.
La discussió avui dia ja no és “bandera amb blau o sense”, que és un símptoma més de la veritable discussió.I l’altra disjuntiva tradicional de la política valenciana “entre valencià i català” és falsa: ser anticatalà no et converteix en més valencià; sinó en més espanyol. Els valencians hem d’escollir entre el model centralista assimilador i destructiu de Felip V que ja hem descobert per la via dels fets que no és una solució vàlida per als problemes de valencians, o bé recuperar el model de Jaume I de la Nació completa i federal i el pacte. De fet, no és casualitat que cada vegada que Espanya s’intenta reformar amb la fòrmula federal tots els adeptes a la causa vinguen dels Països Catalans, ni que els Països Catalans beguen d’una natura pactista i de consens, tal i com funcionaven els furs i costums del dret civil que compartim Sènia amunt i Sènia avall. Per dir-ho més clar, els valencians hem de dir clarament què volem ser de grans: si valencians o espanyols.
Tampoc no és casual que el títol d’aquest article siga Felip V o Jaume I i no Felip V o Guifré el Pilòs. Mai està de més, recordar que les nacions lliures no poden caminar coixes. Podem viure bé, mig lliures amb un Principat independent, que acaba per legitimar el marc legal espanyol desitja i que va batallar fins a aconseguir per escurçar un problema de 13 milions de dissidents a un de 7 milions, o podem seguir treballant des de cada racó dels Països Catalans per ser lliures del tot. Els independentistes valencians, com diria Vicent Andrés Estellés, greument hem escollit, mentre Joan Fuster s’encén un cigar i riu.
