I la llum del dia entra per entre les cortines de la finestra. De primer, descol·locat, flotant entre els somnis i el despertar, sembla olorar-se el cafè acabat de fer. I aquelles crêpes, o aquell entrepà de truita o aquells croisans. Després, la mirada enfoca llocs poc precissos de l’habitació i enquadra de manera desordenada l’espai ara ja ben familiar. El cos comença a moure’s poc a poc, com despertant d’una llarga i tranquil·la hivernació. Ara la mà, ara el peu, ara un canvi de posició, ara que agafes el coixí i el rebregues de manera maldestre i te’l col·loques a la galta. Al costat ella, ben adormida encara, de bellesa estàtica i de presència recomfortant i, de lluny, sona l’Erm. Manifest Líquid, amb els seus sons onírics, la veu infantil mentre sona aquella línia de piano a Faig que sí a la Foscor, “… glop de sorra glop de sal espera un llarg hivern… l’ombra s’allarga sobre teu l’ombra projecta un sentiment i dubtes si això és el què vols fer… ” o perquè no, aquella entranyable El Guardià del Magatzem…
De sobte s’obre la porta de l’habitació i entra una claror diferent a la que entra a través de la finestra, alhora que els trapelles pugen al llit i comencen a botar mentre diuen els noms dels pares, de manera insistent i vital, però tendre. El volum de la música ha pujat d’intensitat i els infants s’abraonen ara a un, ara a l’altre, i només fan que regalar-nos petons i carícies com a símbol d’amor, clar, però també com xantatge per a que la nostra atenció vagi tota exclusivament cap a ells. Tenen ganes d’esmorzar; i de jugar; i d’aprendre; i de compartir… Ella es desperta entremig de cametes, flaçades de colors càlids i petons humits i decideix fer el ronso uns minuts, un quart d’hora més. Llavors és quan l’Erm passa de fil musical de fons a prendre un segon pla ben definit i el temps passa molt a poc a poc, sense presses, sense tensions. I ara és la terrible i bella Follia amb una tornada simplement genial, sublim, “… aquest amor, camina damunt d’una corda aquest amor…”, els benestants i recomfortants El llarg viatge i Cançó de Gesta i, en definitiva, tot el disc L’Home que Gira, que sona un cop darrera l’altra sense embafar, amb la frescor de la primera vegada.
Realment és un regal poder gaudir-los d’aquesta manera. Gratuïtament. Sense mals averanys, en pau. El sol s’obre pas entre els núvols densos que han deixat la pluja hores abans. El dia és fresc, sa, ple d’olors, colors i sabors. Aleshores, d’una exhortació severa però amable, plena amor, i encara des del llit, engegues la canalla a la terrassa, una terrassa senzilla, plena de plantes i els moixos fent guàrdia tot llepant-se aquí i allà. Un micaquer, un llimoner, un desmai i, fins i tot un avet, presideixen humilment el pati, el badiu que ens omple la vida de frescor i flaires diverses. Aquesta imatge, que no té preu, queda gravada a la retina de la memòria i em fa feliç saber que la viuré una i una altra vegada durant molt de temps, i que la recordaré sempre que em sembli que l’oblido…
I després, d’una revolada, tanco la finestra de casa meva, la que tot just dona al badiu dels veïns, d’ell i d’ella, i de la canalla i els moixos, i surto al carrer a gaudir del meu diumenge al matí tot recordant els veïns i el seu moment de felicitat.
