Tot i córrer el risc d’aparentar el que no és, no vull estar-me de dir el que penso després de les resolucions judicials del president Mas, d’Ortega i Rigau, d’Homs, i de la pendent, però mes que probable, de la presidenta del Parlament Carme Forcadell.
Segurament les coses es podrien fer d’una altra manera, però l’Estat ha escollit aquesta de manera en lloc de crear estímuls per transmetre empatia per a poder compartir objectius o projectes, que podrien ser comuns, en conjunt.
No diria que ens estem enganyant, però la paella pel mànec la te qui no es capaç d’interpretar res que no soni a l’única cançó que sap cantar, i per vestir-ho de legitimitat te totes les eines, totes, les que adverteixen o intimiden i també les que directament fan mal. Aquest, està en el seu dret i l’exerceix de la manera que el sap fer valdre, encara que faci fàstic sentir els arguments i veure les males arts utilitzades amb tota impunitat per contraatacar, o atacar, a qui fa nosa. Encara que sigui donant una imatge tan barroera, intransigent i lletja, totalment mancat d’escrúpols, de sensibilitat, de responsabilitat i de capacitat per solventar els problemes.
A la vista del que s’ha vist, es veu i, de ben segur, es veurà, qui creu que això es inadmissible no pot esperar que canvii o millori i, a part del vot personal i periòdic que li permet estar més content amb un mateix, només te dues solucions: O canviar la Constitución, o millor, canviar l’Estat directament, cosa que depèn de molts factors aliens a un mateix i molt complicada tal i com és i està constituït, i més encara quan els dos partits majoritaris, antagònics, es comporten com un de sol…
O, encara que tampoc qualsevol a soles pot decidir, directament marxar, sortir d’aquest atzucac, d’aquest mal somni per a tots. No se pas com, si que sé el perquè. El perquè és perquè la gent que viu a Catalunya, pensi com pensi, no pot seguir massa més així.
España te una manera de ser i fer, en molt aspectes molt diferent de com se sent i es fa a Catalunya, i hi ha condicionants molt importants i definitius que no deixen, ni mai deixaran, legalment, que cadascú pugui algun dia fer la seva vida sense l’altre.
Si a això s’hi ha d’afegir qui des d’aquí combrega, parla i actua més amb la visió uniformista que ens ofega en tots els sentits que amb l’esperit negociador i pactista que caracteritza aquest poble, fàcilment es pot arribar a la conclusió de que hi ha un problema, de que tenim un problema de difícil solució.
