Diumenge, 26 de setembre de 2021 - Edició 1158
La República

Fantasies

El juliol de 1940, perduda la Guerra Civil, amb els membres del govern de la Generalitat a l’exili i amb els nazis ocupant França, quan la derrota del catalanisme era […]

Héctor López Bofill
Héctor López Bofill 14/07/2007

El juliol de 1940, perduda la Guerra Civil, amb els membres del govern de la Generalitat a l’exili i amb els nazis ocupant França, quan la derrota del catalanisme era completa sota la bota del feixisme, a Londres, a l’única illa de democràcia que restava a Europa, es va crear sota l’impuls de Carles Pi-Sunyer i d’altres personalitats com Batista i Roca, el Consell Nacional de Catalunya que pretenia mantenir la continuïtat política i cultural del catalanisme entre els exiliats a Anglaterra.

Tot això ve a tomb perquè de la lectura de diversos actes organitzats pel Consell Nacional mentre els alemanys ja estaven a punt de bombardejar Londres i quan Catalunya semblava una atlàntida inundada en el fossar de la barbàrie franquista, els representants del Consell Nacional es dedicaven a discutir, tot pressuposant la derrota del feixisme i el retorn de la democràcia a l’Estat Espanyol, si calia recuperar les institucions d’acord amb la legalitat republicana i estatutària o si Catalunya havia d’integrar-se sota complexes fórmules federals o confederals en una unió ibèrica.

L’escena em sembla prou grotesca com per constatar aquesta tendència gairebé endèmica del catalanisme d’enredar-se en discussions refinades i bizantines quan s’està postrat davant d’una situació de força aclaparadora. Mentre la derrota era total, els membres del Consell Nacional de Catalunya ja donaven per fet que el feixisme s’esvairia gairebé per art de màgia a Europa, que a Franco se’l foragitaria inexorablement i que només restava discutir alguns detalls intel·lectuals de l’encaix polític del país en una confederació marcada per la pau i la concòrdia.

Salvant les distàncies, no deixo de pensar en el Consell Nacional de Londres cada cop que reviso les sofisticades discussions sobre democràcies federals plurinacionals, sobre espais de sobirania sense Estat propi, sobre el patriotisme social i la pluja fina per assolir una majoria social, i continuo constatant que tot plegat demostra que continuem aferrant-nos a fórmules retòriques i vàcues per tal d’encobrir la nostra inanitat i, el que és pitjor, per no reconèixer que amb Espanya la relació nacional que mantenim continua essent una relació de dominació, el record d’un acte de violència originària, que no es podrà contrarestar només amb bones paraules (ja ho va demostrar el procés estatutari) sinó amb factors de poder que preparin el terreny per un gest rupturista.