El dia final del mes de març van aparèixer dues notícies que diuen molt de com fan les coses a cal PP. Ara, que passades les eleccions i perduda la majoria absoluta, tot i que encara, amb la conya de “en funcions” segueixen fent i desfent, cal destacar que ja no tenen la impunitat per fer-ho descaradament, com si se’n fotessin a la cara, mitjançant lleis fetes als seus interessos i votades per ells sols.
“Obsessió unionista per evitar més ressò internacional de la causa nacional catalana”, es titula un article publicat a Geopolítica.cat, que es refereix a com la diplomàcia espanyola amaga les maniobres per combatre el sobiranisme català a l’estranger. Els exemples són múltiples, i s’han intensificat els darrers anys. Pot anar des del “cas Fresno”, en el que les males arts espanyoles van quedar en evidència a l’evitar el reconeixement oficial de la Federació Catalana de Patinatge, fins a l’aparició d’un representant de la “Marca España” sense avisar en una fira de disseny a Hong Kong, on Catalunya era la convidada, tan sols fa uns mesos. Passant per boicotejar reunions de Mas o Puigdemont amb alts dirigents mundials, presentacions de llibres,, o, fins i tot, la més que possible relació amb el conflicte del Barça amb les estelades. O, pocs dies abans del 27S, la increïble confusió en la traducció d’una comunicació del president de la Comissió Europea i els problemes per votar des de l’exterior. Mai ningú se’n ha fet responsable i sempre s’ha negat qualsevol causa-efecte.
El segon article llegit que posa al descobert la cara més obscura d’una determinada manera de fer es el titulat “Montoro exige a Cáritas que no aporte más datos sobre los índices de pobreza”, publicat a El Boletín, i del que només llegint l’anunciat ja quasi be que sobre la resta.
Exactament la mateixa reacció davant de dos milions de persones que en un lloc d’España mostren pacíficament el seu disgust, que el porten fins a desitjar la independència, que el que fan és ignorar-lo i reduir-lo a la bogeria, primer d’un anomenat Artur Mas, i desprès situar «fora de la llei» qui, políticament, defensa la majoria del Parlament i el resultat de les urnes.
Res que surti del discurs oficial, que res enterboleixi l’estufament de que España és exemple i model a seguir per a mig món… Com si a fora encara estiguessin, també, amb «la capa y la espada».
