Sí, amigues i amics, tot indica que aquest Onze serà ben especial, commovedor, històric sense cap mena de dubte. Una prova més de les nostres ànsies de llibertat i de resistència. Un afany gelós de fidelitat a les pròpies constitucions, que el poble català manté inalterable al llarg de tota la seva història com a nació singular. Enguany, aquesta especialitat en la marxa pot arribar tenir certs riscos, malgrat tot. El moment polític que vivim dins el context sobiranista actual, que per fortuna ja no és aquell joc de sectaris que dècades enrere s’esbatussaven al Fossar de les Moreres, podria igualment patir brots de certa perillositat. Els ànims estan molt encesos i la gran multitud que s’espera fa que romangui encara aquell fantasma que sovint apareix en moltes massificacions que s’esdevenen a la capital catalana.
M’explicaré; fa uns dies escrivia sobre la necessitat i la importància de fer una manifestació pacífica, seriosa i plena de banderes europees a més de les senyeres i estelades, per l’impacte que causaria en el món democràtic i el bon regust de boca que deixaria entre els governs i partits democràtics europeus. Cal presentar-nos com a persones respectables i de fiar, hem d’evitar qualsevol incident per aïllat que sigui i, per sobre de tot, la clàssica imatge de la Barcelona de la Rosa de Foc; la típica ciutat mediterrània ingovernable, deixada i poc avançada. Hem d’evitar per-tots-els-mit-jans possibles veure a les portades de El Mundo, l’ABC o La Vanguardia fotos de cares ensangonades, de gent amb aspecte foll que crema contenidors. Ho hem d’evitar com sigui!! Perquè és precisament aquest malaurat espectacle el que Espanya vol i desitja.
Crec que hi ha tres perills ara mateix que percebo com a possibles causants d’incidents de diversos voltatges. Diversos, però aldarulls al cap i a la fi.
1. Arran de les paraules del vassall numero u del regne, en Duran i Lleida (amb aquella obscura flegma habitual que el caracteritza, de senyoret que amaga alguna cosa), sobre el caràcter no independentista de la manifestació i la seva anunciada presència a la mateixa, podria exacerbar els ànims del típic independentisme exprés i convertir la manifestació en un circ d’insults i ganyotes. Un fet que també pot experimentar qualsevol altre polític que assisteixi a la marxa. La bogeria de la turba no té límits i el populisme prepolític malauradament està a l’ordre del dia, ja ho sabem… Cal ignorar, doncs, les provocacions estudiades i premeditades del democratacristià.
2. Els professionals de l’espectacle antisistema poden acabar sent un dels perills més importants, també. Cal que tothom ajudi al servei d’ordre creat pels organitzadors i evitar i denunciar qualsevol intent patètic de trifulca pseudorevolucionària. Presentar l’independentisme com a quatre inadaptats desesperats seria la derrota total.
3. Per últim, tenim el perill més complicat d’evitar: els infiltrats dels serveis secrets d’intel·ligència espanyols i els elements d’extrema dreta que, aprofitant les ganes d’uns quants cretins de rebentar contenidors, provoquin i organitzin cert caos.
Per tot plegat, no és que es tracti d’un decàleg ni vulgui donar cap lliçó -Déu me’n guardi!- però sí que són desitjos sincers i personals per al bon èxit de la manifestació. Si volem guanyar, cal que la marxa desprengui bon rotllo, amor, sinceritat, fermesa, justícia… Si volem continuar fent l’espectacle de la Catalunya dividida i tarada, tenim una altra oportunitat fantàstica per rebentar una manifestació més. Haurem de triar…
