Desprès de deu mesos sense govern, a ningú se li passa pel cap fer examen de consciència ?… Ningú ha de dir als votants que tots han fracassat en l’intent -i l’obligació- de formar govern ?… Principalment el PP, que tot i tenint la majoria d’escons necessita del suport que no te, ni ha sabut negociar, ni guanyar-se. Ell és el gran fracassat. No pot enganyar a ningú, tret dels de la seva claca i dels que els convé.
A més, ni ell ni ningú diu que farà amb el principal problema d’Estat que te España, que es l’encaix de Catalunya, que mai ningú s’ha preocupat en establir-lo… Ningú arriba a pensar que, si España és indivisible, alguna cosa s’ha de proposar per arreglar-lo d’una vegada, a més de portar als tribunals cada passa i cada sospir ?.
De tot plegat, la única reacció és la inacció, és quedar-se aturat i esperar que els altres es destrueixin entre ells mateixos.
S’ha vist, per un costat, amb el principal partit de Catalunya -tot i que no ha servit per acabar amb el que aquest ja començava a defensar-, i per l’altre, s’ha vist amb el PSOE, que segurament portarà a aquest a deixar-li pas amb l’abstenció en la investidura, a facilitar el govern a qui, de mantenir-se sencer, en bona lògica política no hagués permès. Els dits barons hauran d’explicar molt be la jugada als seus electors.
Dit amb altres paraules: Es entenedor que l’esquerra faciliti el govern a la dreta ? I, amb els papers canviats, la dreta facilitaria el govern a l’esquerra ? I, finalment, si l’esquerra i la dreta poden pactar el govern, perquè dretes i esquerres ?
Això és guanyar, demanant, exigint, al contrincant que et deixi pas ?. Així és guanya ?. Fins ara ho havíem vist amb els jutges que feien nosa, que estaven furgant més del compte. Es veu que la estratègia del joc soterrat i brut, del tot s’hi val, funciona per a tot, i és aplaudida per molts espanyols, també d’aquí. Endavant, doncs !. És el que hi ha. Qui no hi estigui conforme te dues opcions: O acceptar-ho, que finalment vol dir compartir-ho, o demanar la baixa per malaltia i demanar, sis-plau, que li receptin un canvi d’aires llarg i ben lluny.
Això mentre no aprenguem tots plegats que en política no sempre dos més dos son quatre, i que no val per a res quedar-se a casa quan es vota, perquè es pot tenir per ben segur que a aquell que no vols un altre el vota i suma.
Als que a l’únic que volen i aspiren és que no se’ls mogui la cadira no els vinguis amb exàmens de consciència, no cal preguntar-lis res, però, amb quina força queda qui guanya d’aquesta manera ?. Amb quins arguments, que siguin sòlids i coherents es pot presentar davant l’opinió pública com a guanyador ?. Amb quin crèdit i confiança compta per afrontar amb credibilitat i solvència el seu projecte ?. Amb quina cara poden anar els que els voten,,, i els que s’aparten perquè passin ?
