Sis pensaments fugaços sobre la jornada electoral d'ahir.
1. ERC guanya unes eleccions amb uns resultats molt sorprenents en ciutats tradicionalment poc sobiranistes. Els millors resultats del partit de Macià i Companys des de la República. Sense dubte el procés sobiranista surt reforçat bàsicament perquè qui guanya aquestes eleccions és un partit independentista diàfan, que, a més confirma el seu suport al govern català i al seu President. Anem bé.
2. CiU aguanta bé el cop, malgrat el fet de perdre les eleccions i veure com ERC finalment li fa el sorpasso. Un malson fàcilment aprofitable pels llimacs de la tercera via. Era vital pel procés que CiU no tingués una patacada com en les últimes catalanes i això no ha passat. Me'n alegro moltíssim sobretot pel Ramon Tremosa, un dels millors polítics que tenim a Catalunya. Ara veurem si dins de la coalició hi ha prou sentit comú i paciència perquè ningú li faci el llit al President. Almenys fins després de l'hipotètic referèndum que hem de celebrar. Tothom quiet!
3. El partits que donen suport al dret a l'autodeterminació són majoritaris i sumen cada vegada més. Més enllà de les enquestes ahir va quedar certificat que amb ERC, CiU, ICV i Podemos el dret a decidir puja a un 61%. La CUP no hi era ahir i també se l'ha de comptar. Però és probable que molt vot de CUP aquest cop hagi estat substituït per Podemos. D'altra banda, un partit inquietant.
4. Ahir a la nit es va certificar el que tothom esperava. El PSC ja no és un partit important a Catalunya, ja no és l'alternativa socialdemòcrata a la dreta. El PSC ha mort en llocs on encara tenia sentit, com a Barcelona o a Tarragona. La patacada és monumental sobretot si tenim en compte que ja venien d'una crisi existencial. L'efecte de la família Maragall -com a concepte- donant suport a ERC, els ha acabat d'enfonsar en la misèria. El PSC és història.
5. La participació no està gens malament però ha demostrat que ens falta molt camí per fer. Si bé és cert que en un referèndum la participació sempre és més alta que en unes eleccions europees, on tradicionalment el vot disminueix, aquests resultats ens indiquen que a Catalunya encara hi ha un tipus de gent que tot i viure en un país emmarcat en una cruïlla històrica, no vota. És desesperant, sí.
6. Europa té un problema amb el populisme reaccionari tan de dretes com d'esquerres, cert. Però no cal que fem tants escarafalls i celebrem que en el nou parlament europeu aquestes opcions són encara minoritàries. De totes maneres, aquesta UE sembla que ha arribat a la fi d'un cicle gràcies a tecnòcrates mediocres com Barroso, per exemple. Ara cal que la UE es converteixi en els EEUU d'Europa, un territori facit de petits estats i ciutats estat que funcioni autènticament unit i eficaçment federal. La unitat bancaria i de serveis, com la lliure circulació de mercaderies i persones ha de ser l'objectiu immediat d'aquesta comunitat a mig fer. És urgent si no volem veure com els friquis de cada país aconsegueixen explosionar aquest projecte vital per a la pau i l'humanisme al món.
