A la vista dels diferents esdeveniments que ja fa un temps patim, ahir vaig estar reflexionant sobre quin futur se’ns presenta comptant que el present el tenim molt cru, difícil i sense cap llum que ens doni idea de cap millora.
En concret, a Catalunya estem patint una situació summament complexe i per més que m’hi esforci no recordo haver-la patit igual. I no parlo de política ni llibertats, parlo sobre el respecte a les persones, a l’anorreament dels drets més elementals, gaudir d’una vida digna, poder treballar, viure en un habitatge, tenir una sanitat pública com cal, unes escoles adequades pels nostres fills i filles. Però la situació actual en la que ens han immers no ens ho permet. I tant sols cal observar el nostre entorn, parlar amb les persones, veure que passa dins de les nostres famílies. I tot això sense oblidar a les persones que després de treballar més de quaranta anys ara estan en un moment indecís i de neguit perquè no saben quina pensió rebran i si serà suficient com per viure dignament els anys en els que haurien de gaudir de molta calma, tranquil·litat i serenitat.
Les notícies que ens arriben de forma constant són negatives, tant sols comenten que no hi ha diners enlloc, que haurem de pagar més o potser no poder fer servir els serveis públics. I els polítics, que tenen aquestes qüestions en les seves mans tant sols fan que plorar, pidolar diners, repartir responsabilitats com qualsevol ventilador sense admetre cap com a pròpia. I llavors és quan les meves reflexions em porten a pensar si realment tenim la millor forma de govern. I em qüestiono si és necessari tenir un govern propi, un parlament propi, unes institucions pròpies, perquè el cost que representa potser és excessiu i molt feixuc per les nostres economies. Analitzo quantes administracions estem mantenint, sí, mantenint ja que totes les despeses que generen les paguem nosaltres. I compto totes les que hi ha des de l’Ajuntament fins arribar al l’UE i el parlament europeu. Certament podem mantenir tantes boques? Podem mantenir tants despatxos, viatges, edificis i tantes altres derivades de tot això?. Em giro les butxaques i observo que no. I suposo que la majoria de ciutadans deuen pensar el mateix i molt més quan veuen que són buides perquè han quedat al carrer, no tenen feina, no poden pagar el seu habitatge i s’han vist obligats a prescindir de moltes coses que tenien gràcies al seu esforç. I a més s’adonen, m’adono, que els que cada dia ens ploren amb llàgrimes falses, no tenen cap cura de nosaltres i tant sols estan preocupats en mantenir les seves estructures retallant serveis, estalviant diners, demanant-ne més i endeutant-se encara molt més sense tenir en compte que les generacions futures continuaran igualment que ara nosaltres. Hipotecades fins a l’infinit.
Al final arribo a la conclusió que tot allò pel que molts varem lluitar potser no té cap sentit. Que mantenint un únic govern central, les despeses serien menors, molt menors i per tant, les engrunes de les butxaques encara donarien per fer alguna cosa. I per tant, si suprimim les autonomies estalviarem molts diners i podrem recuperar-nos. Si més no, no haurem de pagar tant i en tindrem un xic més a la nostra disposició.
No he arribat mai a saber quantes persones hi ha a les administracions, sumant totes, totes les que hi ha a l’estat. Millor deixo la calculadora per evitar un col·lapse mental i evitar risc d’infart. En aquest cas sí que el bosc no em deixa veure cap arbre. Està molt atapeït. No hi ha ni una sola escletxa per on hi pugui passar el llum.
Més tard vaig arribar a una conclusió molt més adequada, molt més racional, més lògica i menys perjudicial. La independència és realment la solució?. I sí, penso que és la solució. Potser no immediata però a curt termini sí podríem tenir i veure millores importants. Quants diners i mals de cap ens podem estalviar? Penso que molts. Si és cert que llavors els recursos que generem queden a casa i això ens ha de permetre portar una vida millor, ha de ser la Panacea. Sí aquella deessa que amb el seu pare Asclepio preparaven remeis medicinals que guarir a les persones. Potser els remeis que ens manquen són aquests. Cal pensar-ho amb deteniment i decidir pel que més ens pot interessar i en el meu cas, per un cop a la vida, la meva vida, penso que haig de ser un xic egoista. Egoista d’ample visió.
(Imatge procedent de vilaweb.cat)
