Espanya, estat fallit

El Fons per a la Pau, organisme sense afany de lucre, acaba de publicar la compilació del 2013 d'Estats Fallits del món(FSI). Un any més Somàlia encapçala el rànking  per sisena vegada consecutiva. El cas de Somàlia demostra una faceta important de la recuperació dels conflictes i el desenvolupament dels Estats. Quan els països cauen significativament, ho poden fer ràpidament i catastròfica, o lentament. Però calen importants recursos per reconstruir la posició i només hi ha una velocitat de recuperació; la lenta.
Myanmar I Sudan del Sud segueixen en situació desastrosa a Somàlia. En el Grup de països intermedis el cas de Japó és el que presenta més símptomes de recuperació. Després de la pallissa que va rebre en 2012 pels efectes del terratrèmol i la crisi nuclear, Japó s'ha recuperat significativament el 2013, tot i que encara té molt camí per recórrer per tornar a la seva posició pre-terratrèmol. Si bé és cert que la recuperació és lenta, Japó demostra que és possible que els països altament resistents amb institucions legítimes, representatives i professionals poden recuperar-se amb força rapidesa de les crisis greus. El següent país que més ha millorat, Islàndia, ha demostrat igualment un alt nivell de resistència, amb la recuperació de les crisis econòmiques dels anys anteriors.
El que el FSI fa és demostrar els patrons i tendències a llarg termini, el que ens permet formular possiblement noves teories (o proporcionar la validació de les existents) sobre el risc de conflictes i lliçons per a la construcció de la pau. A nivell nacional, és capaç de traçar el progrés de països que es recuperen d'un conflicte, com Sierra Leone i Timor Oriental. I és capaç de traçar l'empitjorament gradual que va donar lloc a fenòmens com la Primavera Àrab. La virtut del FSI és el detectra moviments a llarg termini que permetin contestar preguntes com: quins estats estan millor que fa deu anys? L’estat s’enfronta creixents pressions? Disminueix en la capacitat de resposta? El llistat d’Estats fallits parteix d’indicadors sobre: pressió demogràfica, desplaçaments de població, conflictes ètnics, flagells humans, desenvolupament econòmic, pobresa, legitimitat institucional, deterioració dels serveis públics, respecte dels drets humans, comportament dels aparells de seguretat, forma de la piràmide social i paper de les elits, grau d’intervenció exterior.
Doncs bé, Espanya té el trist honor de compartir amb l’Àfrica supra i subsahariana ser entre els Estats que baixen més posicions al rànking: Tunísia, Algèria, Mali Mauritània, Senegal o Angola. Des dels moments de la màxima bombolla, Espanya només ha fet que perdre. Però no es pensin que aquells moments tenien res que veure amb l’arrogància amb que Aznar i Zapatero, es vantaven de ser la 8a potència mundial després de deixar endarrere Itàlia i anar a per França. Els polítics espanyols sempre mirant només qui la fa més llarga, encara que sigui amb viagra immobiliària!
Resulta que en l’anàlisi sobre fiabilitat dels Estats el més important no és el PIB. SI no el PIB per càpita corregit per tota la colla de factors de qualitat democràtica, cultural i social que he citat abans. I amb aquests barems, el moment de màxim esplendor espanyol, Espanya ocupava el lloc 22 al món. Doncs bé, les fantàstiques polítiques del PP de desestabilització de la democràcia, les classes mitjanes i les nacionalitats tractores econòmicament han fet baixar Espanya a la posició 30ª junt a Itàlia i les Illes Maurici. Per davant d’Espanya, en la primeríssima posició: Finlàndia i Suècia. En el grup segon de capçalera: Noruega, Suïssa, Dinamarca, Nova Zelanda, Luxemburg, Islàndia, Irlanda, Holanda, Àustria, Canadà, Austràlia i Alemanya. En el tercer grup: Bèlgica, Eslovènia, Portugal, França, UK, USA, Singapur, Corea del Sud, japó, Uruguai, Txèquia.  En el quart grup Polònia Xile, Malta i Lituània per davant d’Espanya. Això és el què hi ha. Per cert, i desmentint Rajoy i altres tertulians jacobins sobre l’ importància de la mida: entre els 14 primers estats només tres de grans i a la cua; entre els 11 següents, només quatre.
I Espanya va acumulant punts per baixar. Per mostra dos botons. La llei Montoro sobre recuperació de tributs cedits a les autonomies quan aquestes no paguin els proveïdors, al mateix temps que se les està asfixiant centrifugant tot el dèficit que hauria de correspondre a l’Estat, i en el mateix moment que en el cas Català es deuen més de8.000 m€ per part de l’Estat, és un cop d’Estat que culmina la liquidació de les restes d’autogovern. Conseqüència baixada en la valoració de conflictes interns i de qualitat democràtica.
Un altre botó. El Govern d’Espanya ratifica que cal qualificar el dictador genocida Francisco Franco com un heroi. Espanya no només no aborda les demandes creixents de revisió del passat genocida i de crims contra la humanitat del règim que va donar peu a l’actual, sense ruptura, sinó que s’enroca en la seva defensa. Espanya a aquest ritme, només pot confluir amb lo pitjor d’Europa, amb la França de Le Pen que s’acosta, quan Hollande s’ensorri.
No s’estranyin, doncs, de les darreres tendències electorals com les que assenyala l’enquesta de El Periódico (PP 118 i PSOE 107. IU cap a 50, UPD 33, Ciu 11, ERC 9, altres 26). La dreta és derrotada: PP i UPD no fan majoria. EL PSOE continua baixant i tindrà el dilema definitiu: o fa una gran coalició amb el PP del que serà un apèndix en polítiques neoautoritàries, arriscant-se a ser finalment devorat; o organitza un govern de coalició amb esquerres democràtiques i centre i esquerra autodeterministes de la perifèria que pugen com l’escuma. I llavors el seu model jacobí d’Espanya i la seva connexió amb la casta madrilenya dels oligopolis salta pels aires. El què deia el FSI: Espanya, Estat fallit. Article que es publica a Economia Digital