Diumenge, 20 de juny de 2021 - Edició 1059
La República

Espanya: col·lapse multiorgànic

En una època en què el discurs canònic era el de Victoria Prego, vaig ser un dels primers historiadors i analistes a ser especialment crític amb la Transició, creixentment anomenat […]

Xavier Diez
Xavier Diez 09/10/2014

En una època en què el discurs canònic era el de Victoria Prego, vaig ser un dels primers historiadors i analistes a ser especialment crític amb la Transició, creixentment anomenat com a “Segona Restauració”. Ara bé, si comparem la fase de la dècada dels vuitanta i primers noranta, si ho comparem amb l’actualitat, podria resultar un sistema relativament benèfic i modernitzador.
El problema el trobem quan, a partir de la refundació de l’antiga Aliança Popular, emergeix el PP actual, i passa a dirigir les institucions a la segona meitat dels noranta. Prèviament, es podria afirmar que hi havia el pacte tàcit que el franquisme i els franquistes es retiraven a les seves casernes d’hivern, i s’ubicaven en un còmode segon pla des d’on vigilar (i només intervenir episòdicament) la fràgil i incompleta democràcia. Malauradament, la generació de joves cadells franquistes, encapçalada per Aznar, féu canviar les coses.
Fou aleshores quan el franquisme sociològic i polític passà a tenir presència i protagonisme institucional. Això és, contaminar i corrompre el sistema per terra, mar i aire. Passar de vetllar pels interessos de classe, a esdevenir els actors protagonistes del tràgic culebrón històric espanyol.
L’actualitat sovint ens menja la reflexió, tanmateix cal recordar el gir copernicà, a partir de la majoria absoluta del 2000, en què l’antic falangisme passa a liderar Espanya. Com anticipava Maragall, el drama estava servit. La concatenació d’episodis lamentables, errors letals, fatxenderia superlativa, va deixar Espanya prop del KO tècnic. Una simple enumeració d’escàndols ens pot refrescar la memòria: guerra d’Iraq, el cas Egunkaria, la llei de partits, el cas Nevenka, el Prestige, les primeres prohibicions a l’obertura de fosses del franquisme,… Un seguit de fets que demostraven l’absoluta impunitat dels “señoritos”, l’exhibicionisme de poder i arbitrarietat, la constatació de la incompetència supina dels quadres i càrrecs electes. Una crisi culminada amb la pèssima gestió dels atemptats de l’11-M, i que per sort, apartà el partit del poder.
Malauradament, el virus del franquisme ja estava massa inoculat en el conjunt de les institucions i la societat espanyola, fins a cert punt, anestesiada per una mena de consumisme desaforat i dopada a còpia de bombolles, que feia creure a una minsa classe mitjana, que esdevenia benestant sense haver de fer res.
Malauradament el retorn del PP al poder ha demostrat que la mateixa caspa franquista que va deixar el país a punt de caure sota la lona, ara és a punt de col·lapsar del tot. I ni tan sols podrà anar a cap hospital després que els “populars” s’entossudissin a desmantellar la sanitat pública.
Ens trobem amb una crisi multiorgànica. L’encaparrament a no acceptar la pluralitat nacional, l’està portant la independència, de moment, de la Catalunya administrativa. Això, per descomptat és fruit de fer servir l’anticatalanisme com a una droga fortament addictiva que li ha destruït bona part de les neurones (especialment a l’hemisferi esquerre, on sembla que ja no resten indicis de vida intel·ligent”). La destrucció del fràgil sistema de benestar, no ha tingut altra intenció que preservar els interessos de les principals famílies (amb arrels profundes amb la dictadura), i les seves exempcions fiscals i el manteniment de privilegis amb targetes opaques, societats patrimonials i altres coses per l’estil. El desesperadament per tal que les velles elits franquistes mantinguessin el seu estatus, ha estès la corrupció com un càncer. La manifesta incompetència de la major part del seu personal polític, ha comportat, a més, una crisi de salut pública que posa en risc a la majoria de la societat espanyola.
En certa mesura, Podemos i Pablo Iglesias encerta en el seu diagnòstic. Es tracta d’una casta, d’una elit extractiva sense coneixements, ni sentit del ridícul, ni preparació, ni altra cosa que una insuportable supèrbia, una fatxenderia patètica i irresponsable. I, a més, terriblement covarda, que no reconeix mai els errors, sinó que tracta de dissimular-los atribuint-los als més febles, a aquells que ni tan sols es poden defensar. El tracte a la malaurada auxiliar d’infermeria i al seu gos representa una al·legoria de la seva indignitat.
La casta franquista, a banda d’un partit polític corrupte i autoritari, només té una cosa: poder. I un poder que manté una concepció patrimonialista de l’estat. Fins i tot, els jutges actuen com els seus fidels majordoms. Són una casta en extinció, que per la seva àrida estupidesa, per la seva condició anacrònica, trobaran el seu pitjor malson fet realitat. La dissolució del seu caduc imperi, si més no per part d’uns catalans que podrem construir un país en llibertat i sense lloses. També poden acabar trobant-se una revolució en què la ràbia continguda dels súbdits, esclati i culmini el col·lapse que, dia rere dia, estan accelerant. Al cap i a la fi, la seva estúpida supèrbia recorda molt a la de Maria Antonieta.