Parlaven l’altre dia per la ràdio sobre les mesures anticrisi que la familia reial espanyola ha endegat per tal d’ajustar l’economia domèstica als temps difícils que vivim. La veritat és que si no fos perquè moltes famílies no arriben a final de mes i veuen perillar les seves llars per impagament d’hipoteca o desgràcies semblants, la notícia més aviat faria riure. Una mica com la família reial anglesa que ara dediquen una part del seu immens jardí a Buckingham Palace a Londres a cultivar mongetes o enciams per així reduir la factura final de la compra. Però com a mínim la monarquia anglesa és responsable davant el Parlament i la ciutadania de les seves despeses i ingressos fins al darrer penic. No és aquest el cas dels seus homòlegs hispànics…
És amb situacions com aquesta, i durant el procés de negociacions del nou finançament, o el de l’Estatut de fa tres anys, que es fa més evident que mai que no tots som iguals dins l’Estat espanyol, encara que tots i cadascun dels espanyolistes s’entestin a afirmar una altra cosa.. I no és que un servidor tingui gaire ganes de ser un espanyol igual o desigual, als de Múrcia o La Rioja, encara que tenir el finançament d’un basc o un navarrès no estaria pas malament mentre siguem part d’Espanya. La veritat és que el que jo vull és poder decidir la meva relació amb aquest Estat que ens reprimeix de fa segles.
Vull, breument, fer una vida en català a Catalunya tal i com un senyor de Valladolid o Badajoz la fa en espanyol a Castella o Extremadura.
Vull no haver de parlar constantment sobre si la meva llengua s’usa més o menys, o si tal o qual empresa vulnera els meus drets lingüístics. Voldria haver de pensar en la salut de la meva llengua de la mateixa manera que ho fa un grec o un danès.
Vull poder decidir si el meu país recupera la seva llibertat nacional, abatuda per la força de les armes i el dret de conquesta, aviat en farà tres segles.
Vull poder llevar-me cada matí sense haver d’escoltar com els polítics ineptes i covards d’aquest país es barallen per veure qui es ven per un plat de llenties al poder de Madrid.
Vull poder sentir-me un ciutadà normal d’un país normal, sense que uns polítics i uns periodistes Catalunya enllà m’insultin i m’agredeixin dia si i dia també pel simple fet de ser català al meu propi país.
Vull poder ficar la bandera del meu país a l’armari i no haver de treure-la mai més, i no haver d’explicar per enèsima vegada per què sóc català i per què vull la llibertat del meu país.
Vull sentir el parlament de Catalunya com el parlament del meu país, i no un de fireta que un altre de més gros i important, 619 quilòmetres enllà, fa i desfa a la seva voluntat.
Finalment, n’estic tip d’haver de demanar excuses per sentir-me diferent a aquests que tant ens odien. Tip d’humiliacions i d’acotar permanentment el cap. I sobretot, n’estic tip que els lladres ens acusin de robar, que els que volen tots els privilegis i ens reprimeixen tant com poden, ens diguin que hem de ser tots iguals, i que la seva decisió és la que compta. Iguals a qui? L’esclau mai no serà igual al seu amo.
Ha arribat l’hora de dir ben alt i ben fort que n’estem tips d’aquesta relació hostil i malsana, volem ser senyors del nostre destí. Ha arribat el moment de sortir d’aquesta presó de pobles que és l’Estat espanyol i tornar a caminar pel món com el que som, catalans, ni pitjor ni millor que ningú, però amb la voluntat de tornar a ser ciutadans lliures i respectats.
Imagineu-vos com millorarà la nostra salut, mental i física, així com la gran quantitat de temps que guanyarem al no haver de defensar-nos constantment dels nostres veïns, per no fer esment de la millora del nostre compte corrent, que deixarà de ser espoliat pels insolidaris i desagraïts espanyols.
