Españoles en el mundo

De la mateixa manera que la literatura pot reflectir la dimensió profunda d’un país, la televisió exhibeix sovint les virtuts i defectes d’una determinada societat. Em ve aquesta reflexió quan, aquest estiu, miro la reposició del programa Afers Exteriors, de Miquel Calzada. Un programa que utilitza el pretext de l’expatriació a llunyanes geografies per viatjar endins la psicologia d’uns protagonistes independents, amb una història profunda al darrere. Plànols llargs, veu en off amb un discurs complex i autoirònic, reflexions profundes, experiències que marquen. Com aquell català pied-noir que es retroba, per un instant, amb la casa de la seva infantesa a Algèria entre la mirada sorpresa del seu okupa. El repàs a la trajectòria vital d’un corresponsal a Viena, entre la guerra freda i el seu renaixement cristià. La modesta existència d’una dona que viu en una cabana a Haití en una fugida de sí mateixa. Pura literatura. Pura tradició d’un país que es passa la vida en l’autoanàlisi, amb un fort component individualista i independent. Radiografia dels holandesos errants en què hem esdevingut  els catalans, a partir de la nostra difícil història.
L’èxit del programa de Mikimoto va genera diverses imitacions. Bé, millor emprem el mot caricatura. Especialment interessant resulta “Españoles en el Mundo”. Si la cara és el mirall de l’ànima, podríem dir que la televisió és l’espill de les tenebres. Tot recorrent al segle d’Or, sobredosi de “quiero y no puedo”. Plànols curts, gent somrient i que menteix impunement tot exhibint el seu triomf. Mira quina casa que tinc. Mira que bé que visc en comparació als indígenes. Mira com lligo. Mira que bé que m’ho passo. Superficialitat. Frivolitat. Complex de superioritat. Enyor d’imperi.
En certa mesura, Españoles en el mundo reflecteix precisament  la mentalitat que ha portat Espanya a la decadència. Els seus ideals podien servir a l’era feudal. Tanmateix, aquesta obsessió per l’aparença (no és casualitat que ningú no tingui tants quilòmetres d’AVE, o  edificis espectaculars), sense deixar que treballi ningú (tret, és clar, dels estrangers o catalans) perquè és mal vist, reflecteixen una mentalitat de l’Hidalgo, el fill de quelcom, que ara es troba com a “Paná”, pare de no-res.