Arribo al replà transportat per l’ascensor tronat i surto. Obro la porta amb aquella clau que té la peculiar forma que tanta gràcia em fa i que, de fet, no té ben bé forma de clau. Entro a allò que alguns dirien casa, o llar, i em dirigeixo directament a la cuina per aquell corredor inacabable. Obro la nevera sense encendre el llum de la cuina. Remeno i trec un tros de llonganissa del Bonpreu Esclat. En tallo uns trossos mentre salivo i mastego mentre les oïdes no paren de fer-me el zum-zum típic de qualsevol post-concert. Avui no m’he vestit els taps. Complac l’estómac de manera salvatge i compulsiva, gairebé de manera irreverent. Sembla com si no haguessin passat 15 o 20 anys. Mentre mastego i empasso, recordo quan d’adolescent procedia de la mateixa manera però amb la nevera dels meus pares i em passa pel cap el fet que diumenge passat vaig poder ser al Palau de la Música Catalana escoltant els Mishima. Madurs i notoris. Un èxit segur, malgrat l’encorsetament físic, i gosaria a dir psicològic, de la banda en aquell local tan poc habitual per al pop i el rock. Públic entregat i ple de càmeres de TVC gravant, ara el concert, ara un reportatge pel 30 minuts. Guaitant guaitant, abans de començar, vaig poder veure la F, allà asseguda escoltant amb una cara peculiarment moixa, mostrant una indiferència extranya. També vaig veure en V i l’A. Fins i tot en X i en J, que sembla tenir una nòvia nova i ben plantada.
Però bé, avui he anat amb en J a reviure temps passats. He tornat al meu barri estimat, el nostre. Allà on la J i jo vàrem començar a construir una gran cosa i on més tard també va col·lapsar. Almogàvers amb Pamplona. El Poblenou. Just al costat de l’antic Zeleste, l’actual Razzmatazz. Rocksound, un “antru” petit i ple de cartells pretèrits de músics i cantants del rock i una jovenalla que et recordava en tot moment que ben bé podries entrar en la categoria de “carrossa” i excedir-te. Proliferaven el marrecs i la cosa no passava dels 30 anys, la majoria vestits amb l’estètica punk/skin, uns bebent birres, altres ballant al bon estil ska, altres menjant-se la boca amb el veí. Un porta una samarreta que hi diu: antes polako que perro español. Un homen proper a la cinquantena, calb, corpulent i amb un estil de caminar coix i proper al de Frankenstein, abillat de cadenes i roba ajustada negra que no potcamuflar una gran panxa, recull les ampolles de cervesa mentre el que abans havia fet de porter servia copes a la clientela. Se’m fa ben extrany ser en un concert de punkis i skins i no respirar fum de tabac barat fins a caure mort, ofegat.
Veig, entre molts d’altres, un cartell que em recorda que al carrer Pallars 195 existia fa anys el Garatge Club on el 12 d’abril de fa més d’una dècada hi va tocar els Green Day per 1200 peles l’entrada en guixeta. Recordo haver-hi anat al darrer concert abans que el tanquessin, l’enderroquessin i hi fessin un hotel i una escola. Mentre observo el poster escolto el cantant dels Eina cridant: Visca Lennin!! i noto l’olor de vainilla que molts anys enrere em va captivar de la J. Per molt que no s’hi pot fumar oloro maria de la bona i em veig llegint la samarreta d’un paio que em diu: Sobrevisc a Barcelona.
Els Askatu m’han semblat bons, fent ska, punk i hardcore. Contundents i fins executadors. Joves, també. De fet, ha sortit un trompetista que de ben segur ha hagut de presentar una nota signada pels pares per a poder entrar en el local. Després els Eina, antics Inadaptats. Brutal fuita d’energia. Concert poderós on s’hi han cridat consignes comunistes i on s’hi han cantat temes de Kortatu i Negu Gorriak amb la mateixa soltura que es feia fa quinze anys.
Acaba el concert i marxo amb en J i en R, que acabo de conèixer i es veu que treballa en la premsa musical. Demà tornaré a veure en J, en aquesta ocasió en l’espectacle Somiatruites d’en Pascal Comelade i n’Albert Pla. Ara encara no sé que serà una actuació senzillament sublim i delicada que em farà somniar truites. Mentre m’acabo la llonganissa i recordo la mà de Voll Damms que m’he cruspit i escric això sentint que la vida ja té aquestes coses… de vegades sembla com si tot fos ahir.
