Encara no s’ha acabat el calorós mes d’agost i ja portem enllestides dues jornades de lliga i mitja Supercopa d’Espanya. Mitja Supercopa que podria ser ben bé una de sencera si nos fos per la periòdica i recurrent valdesina a la que ens té acostumats el millor porter del món si parlem de l’estil Barça, òbviament. Un bon tros de temporada en plena onada de calor que pot quedar en mera anècdota de cara les properes si la lliga espanyola continua avançant per aquesta deriva iniciada les darreres temporades.
Si al Rival Petit comencéssim al voltant de la Diada tot seguint les consignes i recomanacions del nostre redactor en cap, el gran mestre Popota, aviat ens podríem trobar –si ningú posa remei a l’esperpèntica i delirant evolució del calendari- que no tinguéssim crònica de la jornada fins el final de la primera volta o començaments de la segona. I no exagero.
Una Diada, per cert, que es presenta molt més interessant que les diades precedents, amb una Generalitat en bancarrota, un Govern intervingut, una societat civil que no s’empassa aquesta nova enganyifa del pacte fiscal i que aposta decididament per l’Estat Propi, i una CiU contra les cordes que no gosa plantar cara a un estat prepotent que els té agafats pels dallonses coneixedors com són de l’inofensiu eufemisme dels sobiranisme que no va en lloc o dominadors com són de l’aparell de l’estat que pot fer durar el cas Palau, les sentències sobre la immersió lingüística o els casos ITV, tot el que pugui durar la transició nacional.
Venim d’una pretemporada atípica on se’ns havia venut que no hi hauria gira transoceànica per exigències d’un capritxós Pep poc sensible amb les finances del Club. Mentides i manca de transparència as usual. Partit gratis contra el PSG per complir amb l’enèsim compromís amb Qatar Foundation i/o amb Don Javier Fraus. Els guardians del flamant codi ètic rosellista segueixen sense explicar-nos el conflicte d’interessos del vicepresident econòmic del Barça amb la venda de la samarreta i encara és hora que la directiva ens expliqui el volum de servituds amb QF i fins on arriben els serrells més llargs de la història dels contractes de màrqueting. Una venda que va camí de ser un fiasco que ni el Robertu de les cabres. Guanya tants o més diners el ManU amb la venda de la segona samarreta, la samarreta dels entrenaments i la publicitat estàtica que no pas el Barça amb la venda de la samarreta més valuosa del mercat futbolístic mundial.
Després del partit a Tànger en horari after hours ens plantem a Bucarest per disputar un partit amistós per a satisfacció dels amics d’en Minguella & Coll i per a rebentar un trofeu Gamper que semblava feliçment recuperat. Un Minguella que avui mateix –sense rubor ni vergonya- demana des de les pàgines del Mundo Sandritivo que el Barça faci un seguiment dels diners pagats per Keirrison i Henrique. Es nota que domina el tema.
Pel que fa al mercato la pretemporada també ha estat atípica. La crisi és dura i només sobresurten els fitxatges dels amics qatarians del PSG, el fitxatge avui mateix de Modric pel Maligne, els dos fitxatges del Barça i poca cosa més. El que no ha estat atípica és la nefasta capacitat negociadora de la nostra directiva que ha pagat una milionada per un jugador com l’Alba que acabava contracte la propera temporada, que ha estat incapaç d’ingressar un sol euro per la marxa del bon jan d’en Keita i que s’ha deixat ensarronar un altre cop per l’Arsenal. La directiva de la gent normal, oju! Una directiva, per cert, que no ha mogut un sol dit per evitar que TV3 es quedés sense el Barça i que ha estat incapaç de complir la seva promesa electoral de jugar en horari familiar. Bé, per ser més precisos, l’ha complert un a sola vegada i–ves per on –va ser contra l’Hèrcules (0-2) de fa dues temporades just per contraprogramar la manifestació de la Diada de l’Onze de Setembre.
Una altra promesa incomplerta és la de no apujar els abonaments utilitzant la vella tècnica trilera de fer-ho via pagament del partit de la Supercopa i amb l’acriticisme còmplice de la premsa amiga o caverna nostrada, que és gairebé tota. Una premsa nostrada de la qual res podem esperar si tenim un mínim interès en saber més de tot el que s’ha anat destapant aquests darrers temps sobre els suposats negocis corruptes del president Rosell i els seus amics i socis brasilers. Tampoc podem esperar res de la caverna d’allà, la genuïna i autèntica, si no és per tenir també agafat pels dallonses al nostru estimat president Sandrusku. Una caverna que ha començat la temporada amb força. Des de la queixa de l’horari de la primera jornada de la mujer barbuda de l’inefable Relaño: jornada El Bernabéu era un horno. El pintopinto- gorgorito de Tebas colocó el Madrid a las 19:00, a 38º, envidiando la suerte del Barça, que jugó a las 21:00 en los más templados 29º mediterráneos fins a marcar línies a tort i a dret per denunciar fores de joc i greuges diversos.
Els que també han començat fort són els de la Central Lechera de Punto Pelota i els Futboleros de Marca. Poques cares noves i més guirigall que mai, i pel que a mi respecte –digueu-me tikismikis- ja no els suporto ni quan perd el Maligne. Zàpings de tres/cinc minuts a tot estirar. Ni gràcia ni morbo em provoquen.
Són ostiables.
A Can Triturado els tenen plenament identificats.
Som-hi!
