Si alguna cosa té aquest segle XXI és la facilitat per implicar noves adhesions als moviments polítics i socials. Malauradament la majoria d'aquestes són digitals, no per això menys importants, però sí incompletes. Els milenials, aquest nom que serveix per aglutinar els fills de l'any 1980 fins al 2000, dues dècades que s'assemblen com l'ou i la castanya, aixequen la bandera d'una figura molt citada: Antonio Gramsci. El comunista italià, autor de l'eslògan “viure vol dir prendre partit”, és el referent d'una època d'activisme polític on el món digital supera, per dessidia, el de l'acció directa.
Ara que el Govern ha anunciat la data i la pregunta, que no és el mateix que convocar el referèndum, és molt destacable el valor de la implicació activa de l'exentrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola. Per a molts és només la lectura d'un manifest, o un acte més d'adhesió a la proclama en favor del dret a decidir dels catalans. Però el fet que hagi decidit prendre partit públicament per la causa d'aquesta manera, com no ho poden fer altres jugadors catalans i no catalans, que en els seus contractes publicitari hi ha una clàusula on es prohibeix, taxativament, qualsevol manifestació política que pugui comprometre els ingressos, és també una via per conscienciar que el moment actual és clau per al futur a curt i llarg termini del país. Prendre partit és imperatiu, ser neutral és beneficiar la part dominant.
Durant aquests últims cinc anys de mobilitzacions independentistes sempre s'ha fet visible que gran part dels assistents i voluntaris a les grans mobilitzacions han fregat la tercera edat. La crítica, sempre ferotge, es concentrava en la incapacitat de moviments com l'ANC i Òmnium per atraure la presència dels joves, que fan acte de presència en les diades.
