Dilluns, 27 de setembre de 2021 - Edició 1159
La República

Sempre resulta més plaent el vol de Nova York a Maui si es fa en companyia de l’home mosca

Deien els cronistes de l’època que just després de sortir un nou disc d’Steely Dan, hi havia el convenciment entre tota la seva clientela que aquell seria el darrer de […]

Hèctor Buenaventura
Hèctor Buenaventura 16/03/2009

Deien els cronistes de l’època que just després de sortir un nou disc d’Steely Dan, hi havia el convenciment entre tota la seva clientela que aquell seria el darrer de la banda de NYC. Però ves per on que mai no acabava de fer-se realitat aquesta intuïció extrema que la majoria tenia. Això sí, no hi havia espai pel dubte que la banda de Donald Fagen i Walter Becker no es caracteritzava exactament per ser una banda gaire prolífica en gires i tampoc gaire en l’edició de discos. De fet, Steely Dan va editar un disc pràcticament cada any des de 1972 fins al 1981 fins que ho van deixar córrer. Però en el moment que aquells que havien previst la seva mort cada cop que treien un àlbum van entendre que a la fi hi havia fets objectius que els podrien acabar donant la raó, ves per on que ben entrats als noranta Fagen i Becker reuneixen Steely Dan (banda que s’havia caracteritzat per a ser una banda d’estudi plena de músics de sessió) fan una gira, l’enregistren i la comercialitzen com a nou disc. A partir d’aquí enrera queden els anys viscuts a l’exili de Hawaii de Becker i els discos fora de sèrie editats per Fagen, The Nightfly i Kamakiriad. La cosa és que, com la típica au fènix de la fàcil metàfora prou gastada pel sobreús de tothom en general, tornen a l’activitat treient dos discos entrats ja al nou mileni i aquest juny comencen una minigira que els portarà als escenaris europeus fins a mitjans juliol. 

Així doncs, tots aquells que havien premonitzat la mort de la gran banda de jazz-rock-fussió de Manhattan ja a principis dels anys setanta, tornen a quedar un cop més en ridícul.