És Espanya, estúpid

Un dels motius de l'èxit de la campanya electoral de Bill Clinton l'any 1992, va ser la popularització de l'eslògan no oficial , “The economy, stupid” o la seva variant “It's the economy, stupid”.
 
La frase i el concepte va fer tant de “furor”, que s'ha arribat aplicar a tota mena de situacions i missatges. Ha esdevingut un bon recurs per apel·lar a l'obvietat, quan algú per desconeixement o per tossuderia no vol veure l'origen o l'arrel d'un problema.
 
Avui a casa nostra i en la situació que ens trobem ha esdevingut pertinent per sacsejar i interpel·lar a tots aquells que segueixen instal·lats en el bonisme o en la inconsciència d'exigir a les nostres institucions, perifèriques, subordinades i asfixiades que els resolguin uns problemes per als quals no tenen els recursos, ni les atribucions per fer-ho.
 
Que s'exigeixi al govern que persegueixi el frau fiscal, que no retalli partides i que millori serveis públics. És tan com exigir a un captaire mutilat que corri una marató. Només des de la estupidesa, la inconsciència o la traïdoria es pot fer tal requeriment. Doncs bé, una part de la nostra classe política i per extensió una part de la ciutadania, ho fan dia sí, dia també.
 
Fins que no enterrem aquests “mantres” buits i surrealistes embolcallats de proposta política, als quals una part de la nostra esquerra tanta gràcia li fan, no ens en sortirem. Potser en l'esplendor del “Kinder Garden” de l'autonomisme i de l”España va bien” era un “divertimento” que donava rèdits electorals.
 
Però amb el panorama desolador que viu el país, la Catalunya ferida en la seva dignitat, en les seves necessitats vitals i en seus drets elementals. La Catalunya de la bona gent, de la que es mereix quelcom millor, ha de cridar alt i fort als Durans, als Herreres i els Navarros de torn; “És Espanya, estúpids“