Sant Jordi és un drac, una princesa, un cavaller, un cadàver d’un animal mitològic, una rosa i un final feliç. Una llegenda.
Sant Jordi són els Jocs Florals a les escoles, els poemes amb rimes fàcils, els contes en què al final tot era un somni, que sempre és una manera d’acabar una història que s’allarga massa, encara que això, a la vida real, ja és més difícil.
Sant Jordi és un adolescent regalant la seva primera rosa, mort de vergonya, tímid, indefens i ple de grans, i una noieta altiva rebent-la i pensant què carai li ha de dir a aquell xitxarel·lo, i al final murmurant un gràcies, i anant-se’n amb el grup d’amiguetes amb l’ego crescut. Ha estat l’escollida, totes l’envegen.
Sant Jordi són parelles d’avis molt carnerians, molt d’Els fruits saborosos, que no falten al ritual, són matrimonis ensopits que es fan els obsequis pertinents com per costum, enamorats que passegen orgullosos el seu amor, i tot és rosa i la vida és bonica.
És un dia amb paraules lletges, nyu, i amb paraules guapes, lapislàtzuli (i totes les podreu trobar en els llibres), perquè també hi ha dies lletjos, Sant Valentí, i dies guapos, Sant Jordi. Tenim els nous discos d’Antònia Font, de Manel, de Brams, d’Obrint Pas… Sant Jordi és la música, també, doncs?
Sant Jordi, sobretot, són llibres amunt i avall, autors que signen molt i escriptors que res de res, el so i l’olor del girar les pàgines.
Sant Jordi són les guerres de xifres, qui ha venut més, qui surt a la tele, qui és recomanat als diaris, qui és un bluf, qui és aquest senyor de les ulleres que seu darrere el taulell i atén tietes que volen una dedicatòria molt especial. Amb afecte, per exemple. O espero que t’agradi, si voleu.
Sant Jordi són les parades dels joves que esperen fer cèntims per marxar de viatge de fi de curs, i són també les roses molt més cares que normalment, les de colors inversemblants, les embolicades enfarfegades. És fer l’agost en ple mes d’abril. Abril, cerral.
Sant Jordi són senyeres als balcons, l’orgull de ser catalanets, els tòpics de som un país amb festes plenes de cultura, som un país de llibres, oh, que bé! Sí, molt bé, però també som un país que no s’ho creu, un país de fireta, que parla molt i fa ben poc, de blocaires (ehem) que escriuen però no sabrien anar a la batalla, una nació que es revolta però no gaire, no fos cas, que no agafa el toro per les banyes, que es deixa trepitjar, que sí, que sí, que d’acord, que ens queden les paraules, però o bé fotem tota la carn a la graella o d’aquí quatre dies ni això. Només ens quedaran els mots d’ells.
Perquè Sant Jordi pot ser una data per reivindicar-nos, un punt de partença, amb amor i amb cultura (que això sempre ven, que als llibres d’història quedarà la mar de bonic), per posar fil a l’agulla. Ara ja ens hem consultat, d’acord. Doncs ara què? Ara què?
Ara li hem de dir el drac que foti el camp, que nosaltres solets ja ens espavilarem. Però el drac continuarà aquí, vigilant-nos, robant-nos, menjant-nos… i qui serà el cavaller que li clavarà el definitiu cop de llança?
(Algunes de les idees d’aquest article han sortit de can Twitter. Moltes gràcies a tothom qui hi va col·laborar).
