Dilluns, 20 de setembre de 2021 - Edició 1152
La República

EROIS

Herois sense hac, són les víctimes anònimes d'un ERO, els màrtirs socials d'un mètode d'ajust econòmic impulsat per un sistema malalt, un sistema desbordat, afectat per una addicció als acomiadaments i a les […]

Francesc Bellmunt
Francesc Bellmunt 03/02/2013

Herois sense hac, són les víctimes anònimes d'un ERO, els màrtirs socials d'un mètode d'ajust econòmic impulsat per un sistema malalt, un sistema desbordat, afectat per una addicció als acomiadaments i a les retallades públiques i que no és capaç de reformar equitativament les seves estructures. 

De la mateixa manera que les crisis posen en evidència els greus errors del sistema re-distributiu de la riquesa, les solucions que es posen a la pràctica per resoldre-les reafirmen que el desequilibri i la destrucció dels principis de l'estat del benestar que generen no són impediments per aquells que tenen la missió de protegir la part alta de la classificació social. Tot retall, tota austeritat s'aplica inexorablement de baix a dalt.

I sembla ser que aquest serà el sistema que s'aplicarà al mitjans públics de l'audiovisual si Esquerra acaba donant el seu vist-i-plau. S'anuncia un ERO de 400 treballadors i treballadores i amb aquesta mesura, que sens dubte tindrà un ampli ressò mediàtic, es voreja un plantejament seriós – també en seu parlamentària- sobre com adaptar el nostre model de televisió pública, encara autonòmica- a les necessitats d'un país en ple procés de canvi. 

Un ERO a la pública catalana avui és un atemptat al model futur de país europeu que volem defensar, una claudicació innecessària a l'estafa neo liberal imposada a Espanya per monopolis empresarials privats audiovisuals – la majoria estrangers – i d'acord amb governs febles que abdiquen de la seva responsabilitat a l'hora de protegir el patrimoni públic audiovisual, un patrimoni dels ciutadans. 

A Catalunya hi ha una majoria sobiranista que ha expressat el seu suport a un model racional de país, un model equilibrat en el que el servei públic de televisió ha jugat un paper determinant. Per què han de pagar amb un ERO els seus treballadors quan hi ha tant per reformar? : l'externalització sistemàtica massiva contra la mínima producció interna o mixta externa/interna, la ineficàcia directiva a l'hora d'actualitzar serveis, programes i competitivitat al sí de l'empresa pública, la desgovernalització dels continguts… Una llarga llista de qüestions que precisament ara, en un moment de crisi seria fonamental abordar amb la mirada posada en el futur estat propi. 

Un ERO en una pública acostuma a ser un acte de demagògia, una tapadora a problemes de fons de més calat. El servei públic, en una època de falsos profetes liberals, és la víctima propiciatòria ideal. És fàcil acusar d'ineficiència els treballadors públics, gairebé és un desfogament habitual per a molts opinadors, i en canvi no s'alerta els ciutadans i ciutadanes del fet que en una democràcia tan prima com l'espanyola la pèrdua de pes del sistema públic audiovisual aboca la cultura i la indústria audiovisual a la indigència.