Dijous, 7 de juliol de 2022 - Edició 1442
La República

Era el moment

El PNV vota a favor dels Presupuestos Generales del Estado del 2017, i permet que siguin aprovats, encara que sigui a base de tres votacions amb empat. El grup basc […]

Xavier Guarque 25/05/2017

El PNV vota a favor dels Presupuestos Generales del Estado del 2017, i permet que siguin aprovats, encara que sigui a base de tres votacions amb empat.

El grup basc ha signat un pacte a canvi d’una rebaixa del “cupo” de 500 milions i un acord especial en infraestructures per la posta en marxa de la “Y” ferroviària basca en 2023 (que, possiblement, no és més que anar vestint un «corredor central» en comptes de treballar pel «corredor mediterrani», com indica i aconsella l’U.E.).

Pels serveis no transferits, menys el gastat en polítiques actives de desocupació, el País Basc pagarà a l’Estat 956 milions d’euros, import que, a la vegada, servirà de base per a calcular el que li haurà de pagar durant els propers 5 anys. A més, l’Estat es compromet a retornar al País Basc 1.400 milions d’euros per endarreriments en els últims deu anys.

No és per un atac de banyes, com s’ha pogut llegir, és perquè, davant del silenci de la maquinària política aliena al partit de govern i de la influent mediàtica madrilenya que, tots ells, han posat el crit al cel davant de qualsevol indici de reivindicació per part de Catalunya, talment sembla que un pacte fiscal amb Euskadi és bo per la unitat d’España mentre que un de possible amb Catalunya, com s’ha proposat en repetides ocasions, molt concretament el 2004 i 2012, seria la fi del món.

En aquesta ocasió, no s’ha sentit allò de “la igualdad de los españoles”, o de “los que quieren romper España”, i sembla que tothom està disposat a acceptar aquesta “independència de fet” d’una part de l’Estat, mentre no ho diguin així. D’ulls en fora es manté la “unidad”, i els bascos tampoc tenen cap problema en proclamar-se ben espanyols, això si, administrant-se ells i aportant el mínim, el que «els sobra», a les arques estatals i, sense fer soroll, aconseguint un estatus que representa la gran excepció del que pels altres és España.

El 1978 era el moment i els representants catalans no van fer el que els bascos que, ni llavors, ni ara, se’ls hi pot retreure la seva actitud en vers els seus interessos. En tot cas, a qui s’hauria de qüestionar és als catalans per persistir en l’opció històrica, impossible, de regenerar des de Catalunya les institucions estatals.

Allí es va forjar, entre tots, un sistema en el que Catalunya ha esdevingut pedra angular, i que ara podria tenir greus problemes concedint-li un tracte autonòmic diferent, encara que només fos suavitzant el desorbitat dèficit fiscal crònic i permanent.