Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Entre el possibilisme i la secta.

|

- Publicitat -

A propòsit de diversos escrits sobre la vigència dels Països Catalans, del fusterianisme polític, el Front Patriòtic, etc
 
Diversos articles publicats recentment a Llibertat.cat i altres portals, em plantegen la necessitat de contestar i aclarir una sèrie de conceptes sense els quals crec que ens serà difícil avançar en la comprensió i més encara incidir, amb el procés de lluita independentista i revolucionaria que estem vivim.  Afortunadament la feina ja està molt avançada, doncs el company Carles Castellanos en un aclaridor article Aspectes de classe en el camí cap a la Independència  va il·lustrar sobre la diferencia entre els conceptes de “Tàctica i Estratègia”, sobre el que és un Front Patriòtic i sobre el que és la Unitat Popular.
 Hi ha un altre aspecte però que cal aclarir: Qui és el subjecte polític o si es prefereix qui és el subjecte revolucionari. Recorrent els clàssics i a l’experiència revolucionaria de 164 anys de lluita, podem afirmar seguint i actualitzant el resum que fa Ernest Mandel, que el subjecte polític no és altre que el poble treballador[1], única i potencialment revolucionari, tal com treballa, pensa i viu baix el capitalisme (i la dominació estatal), és a dir, en la totalitat de la seva existència social.  Com afirmen els teòrics, un subjecte així definit, és essencialment contradictori, i és sobre aquestes contradiccions que cal operar si volem incidir.
El nostre poble com a tal subjecte polític, treballa, viu i pensa en funció de l’esclavatge assalariat i les condicions d’existència en un país dependent, esquarterat i capitalista,  en permanent i accelerada crisis del mateix capital, amb tot el seu corol·lari de dependències materials i  ideològiques burgeses, cosificacions  i alienacions. D’altra banda vivim, en un procés in crescendo, si fa no fa més de 6 anys, de lluita per la independència, que, en tant que acceleració del tempus polític és també un procés revolucionari.
Davant d’aquesta conjuntura les postures no dialèctiques, generalment nascudes d’ideologies, pensaments i tarannàs petit burgesos (tot i que molt sovint sorgeixen de persones honestament revolucionaries)  oscil·len en un permanent daltabaix ideològic entre el possibilisme o el reformisme polític i el sectarisme esquerranista més infantil.
Així, per a les persones possibilistes, les masses mai s'equivoquen i tiren d'enquestes i realitats fixes que aparentment semblen inamovibles. Per a les persones sectàries el poble treballador mai està encertat sinó és sota la premissa de l'acceptació sense crítica del programa revolucionari dels seus postulats/partits/assemblees/sectes. Per a aquestes persones que participen d'aquest dos extrems (moltes vegades de manera complementària), que ens dotem d'un programa d'intervenció política tàctic i estratègic, reconeguem les contradiccions inherents a la forma de vida capitalista per superar-les, i diferenciem entre agent i subjecte polític és un galimaties incomprensible.
 
Un dels exemples del que diem te a vore amb la valoració de la manifestació de l’11 de setembre. No fer una valoració crítica del que va passar ens condemna a una espècie d’autisme polític. El fet que el poble s’estiguera manifestant al carrer seguint la convocatòria de l’ANC però no seguint una part de l’EI, ens ha de fer qüestionar que qui s’equivocava no era el poble que, com a subjecte polític sortia a exigir la independència, sinó eixa part de l’EI que, com agent polític no va tenir l’agilitat de modificar la seva agenda per a sumar-se al procés .
Un altre exemple és la forma d'ocultar, també sense autocrítica, els pals a les rodes que s'han posat, amb voluntat o sense, perquè el conjunt de l'EI pogués incidir en aquest procés. En la mateixa línia, el fet de valorar l'encert de presentar-nos a les eleccions del 2012 com a resultat del “encert” de no fer-ho a les de 2010, no deixa de ser una altra maniobra retòrica per justificar tots els impediments que una i altra vegada s'han posat perquè la CUP donés el salt i es consolidés com el referent polític de tot l'independentisme d'esquerres.
El súmmum de tal visió ho representa les manifestacions fetes el dia 24 de novembre,  un dia abans de les eleccions a la CAC.  Deien que donava el mateix que la CUP entrés o no al parlament, a la vegada que s’argumenta que al PV no sols no hi han condicions per a presentar-se a mitjà termini, sinó que ni tant sols per a muntar CUPs. Fins i tot s’ha volgut adaptar la tesi de la derrota consumada, una de les últimes senyeres electorals de Compromís, al discurs de la unitat popular.  Així, les valencianes i valencians que vulguen impulsar l’alternativa de les CUP haurien d’esperar a la formulació d’una proposta idèntica i exclusiva del País Valencià, ja que el poble que suposadament ha bandejat la unitat nacional es pot adherir a un projecte confederal que consagre la frontera regional del Sènia tal i com l’ha definit l’estat espanyol.  En aquest punt, la visió sectària coincideix amb la possibilista, doncs segons aquesta darrera, com que ara i ací som poques les persones que ens declarem de nació catalana, no comptem amb la massa crítica necessària per a fer política de Països Catalans.
Caldria recordar una de les més famoses i debatudes frases del Manifest Comunista: “Els obrers no tenen pàtria. No se’ls pot arravatar el que no és seu. Més quan el proletariat deu en primer lloc conquerir el poder polític, elevar-se a la condició de classe nacional, constituir-se en nació, encara és nacional, tot i que de cap manera en sentit burgés”. No entenem que serà única i exclusivament mitjançant la lluita que el poble treballador  ens convertirem en classe nacional? No és cert que al Principat, mentre les lluites s’han mantingut dins d’un ordre assumible pel capital i l’estat, el fet nacional ha estat capitalitzat per la burgesia autòctona i botiflera? No és cert que quan han pujat d’intensitat les lluites socials al País Valencià és quan han començat a emergir amb més força les reivindicacions nacionals?
Si assumim les tesis empíricament demostrades que les lluites nacionals i socials són dues cares de la mateixa moneda, ens cal entendre que, si el subjecte polític és el poble treballador tal i com l’hem descrit,  el fet que en un moment i un espai donat prioritzi una o altra vessant de la lluita no exclou l’altra vessant que més d’hora que tard emergirà necessàriament. Això ens porta a poder definir una única estratègia i diverses tàctiques als Països Catalans. L’estratègia no és altra que aquella que sintetitzem amb la proclama d’independència i socialisme, mentre que les tàctiques necessàries resultants tindran a vore amb la necessitat d’enfortir el pol deficient en cada indret: Allà on la lluita s’expresse majoritàriament en clau nacional, la tàctica serà la d’enfortir la vessant socialista i allà on la lluita s’expresse majoritàriament en clau social, la tàctica ha de ser la d’enfortir la vessant nacional. No cal dir que sempre amb interacció dialèctica de totes dues vessants.
 Davant d’això, una de les virtualitats que ha tingut l’iniciativa Nosaltres els fusterians és la de qüestionar amb veu alta, que més enllà de l’espectre polític representat avui per les diverses formacions parlamentaries al PV[2], sí hi ha un espai d’intervenció política des de una òptica d’esquerres i independentista. Allò que objectivament molesta, doncs, no és si aquesta iniciativa forma part o no de la Unitat Popular, o si és un remember del Front Patriòtic, que ja hem contestat per activa i per passiva que ni una cosa ni l’altra. El que genera tremolor de cames és que es puga demostrar que aquest espai existeix i ens obligui a tots plegats a fer política.
Per acabar intentaré contestar amb una frase a qui es pregunta per la distancia que hi hauria avui entre el pensament reformulador de Fuster  que expressen Joan Francesc Mira i d’altres i el mateix Fuster. Jo crec, sintetitzant, que és la distancia que hi ha entre el marxisme conseqüent i compromès del mateix Fuster i el possibilisme polític dels seus pretesos epígons.
 
Antoni Infante. MDT.


[1] Ernest Mandel parla de clase obrera.
[2] Totes en clau nacional espanyola i amb un ventall ideològic que va des de la dreta més reaccionaria a una esquerra  profundament possibilista.
 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut