A Can Jordi donen exemple

L’altre dia, sortint d’un plató de televisió, enxampo en Jordi Basté treient-se el micro, agafant totes seves coses i fent el gest de marxar mentre va parlant amb qui es troba pel davant. In extremis, l’interpel·lo fent-li veure que m’he fixat que fa un cert temps que en el seu programa hi parlen bastant sobre música. I no em refereixo a la secció que fa amb en Milkiway els dijous, no, sinó del programa en general. Com és un gran professional i millor persona li anoto que, malgrat que es tracta d’una cosa poc habitual als mitjans de comunicació catalans, el fet és que fa goig que algú parli de la música com a una expressió cultural més i li exterioritzo la meva aprovació. El felicito que ho faci i que s’ho cregui. I ell i jo sabem que no li dic per a quedar bé. Que, per sort, a mi no em falta la feina i a ell els bons col·laboradors. No li vaig preguntar per la gènesi, de com va començar tot. Ni tan sols sé del ben cert si la música és una disciplina que li emocioni especialment. Però de portes en fora, sentint-ho per la ràdio, a “El Món” la música hi és tractada com si fos un objecte i un subjecte més de la cultura, sense arribar, però, al cas extrem del futbol, del qual en Jordi n’és un veritable fanàtico-integrista. Així doncs li dic que un dia, potser un dilluns, va i m’hi fixo que parlen de la tornada d’Spandau Ballet o de l’últim treball de Mazoni i, que això, em va complaure justament amb el mateix grau que em va extranyar. I ell em diu que sí, que un dia va decidir d’introduir eI tema musical de manera natural i diària, com un tema més del qual parlar, sense grans gestualitats, sense gran pompositat. I que sí, que pensa que la música ha estat una disciplina de l’art i del saber bandejada dels mitjans de comunicació i que ja cal tornar-la al lloc que li pertoca. Jo no li dic, però ho penso, que això és un petit gest per a un home però una gran passa per a la societat. I que això connecta amb allò que fa poc li deia a la E quan li insistia que per tal de crear una escena musical catalana forta que estigui present per tot, creia que calia que tots els mitjans, independentment del seu suport, es creguessin la música (sobretot la de casa nostra) i la tractessin d’una manera desacomplexada per tal que, algun dia, tot se n’amarés de música. D’aquí i d’allà.