Dimarts, 24 de novembre de 2020 - Edició 852
La República

En fi, que us agraden els nostres polítics (resposta als vostres comentaris)

Amb tota la polseguera que va aixecar el meu article de divendres, la conclusió que he extret llegint els més de 40 comentaris que em vau fer, és desoladora, dramàtica: […]

Àstrid Bierge
Àstrid Bierge 12/09/2007
Amb tota la polseguera que va aixecar el meu article de divendres, la conclusió que he extret llegint els més de 40 comentaris que em vau fer, és desoladora, dramàtica: els nacionalistes esteu encantats de la vida amb els vostres representants polítics. Puta mare home, sí senyor! Tenim una televisió pública cada cop més espanyola, no es fan polítiques lingüístiques i culturals potents per difondre l’ús del català (ni ara ni mai), la indústria de la cultura catalana és de pixarrí, se’ns queden ciutats a les fosques, ve el Pizarro i es passeja tan ample pel Parlament, els trens no ens arriben a l’hora, tenim un aeroport de joguina, ens retallen estatuts, ens els recorren, no ens els despleguen, ens roben, ens menteixen, i mentre tot això passa, els dos partits que es defineixen com a nacionalistes no paren de donar-se cops de bec per aconseguir quedar-se amb la cadira, i mentre tot això passa, els dos partits que fan dir-se nacionalistes només fan que propostes de propaganda barata a l’hora d’intentar guarir aquesta Catalunya tan malalta. Perfecte, aneu a militar, sí home sí, aneu a idolatrar-los a tots plegats, llanceu-los flors, llustreu-los les sabates, digueu-los com de bé estan defensant els nostres interessos nacionals, alegreu-vos que el vostre president segueixi el projecte d’Espanya sense que els seus col·legues de govern no diguin res, enorgulliu-vos que l’Estatut es negociés a una sola banda per poder jugar a ser Màgic Andreu i penjar-se una medalla, vinga, militants fidels i convençuts, militants d’assegurances a tot risc, campions, honorables servidors d’aquesta pàtria. Visca!

Intentaré dir-ho bé perquè ningú no se m’enfadi. A mi, això de la militància mai no m’ha fet el pes, cap religió m’agrada, però el meu article no anava contra la militància en general, perquè sé que molta gent ha treballat pel país des de les bases dels partits i etcètera, el meu article carregava contra els militants incondicionals que ara per ara, tal i com estan les coses i tenint en compte el ridícul que estan fent els uns i els altres, segueixen venerant els seus representants per pura adulació devota. Crec que s’ha de ser estúpid i de cabut.  Ho deia ben clar al final de l’article, quan dirigia el meu menyspreu cap a aquells seguidors que ho són “passi el que passi”, i mostrant-me a favor dels moviments crítics interns. Si els teus estan perdent el rumb, hauries de tenir prou criteri com per contradir-los, i si el que passa és que creieu que tota aquesta colla pessigolla està fent bé els seus deures, llavors la cosa està molt més magra del que jo em pensava, llavors quasi que m’agafen ganes de plegar, de deixar-ho córrer, perquè si aquesta és la Catalunya que voleu, diria que mai no podrà ser la meva.

Molts també m’heu dit això de “i tu què fas per la terra?”, que em sembla molt bé perquè és una actitud molt catalana. Mira, jo no tinc l’antídot contra la situació d’abandó que vivim, però almenys no injecto més verí encimbellant aquesta mediocritat que intenta fer política a cop de titular. Referèndum al 2014! Ala, vinga! Refundació del catanisme! Perdoni, on? Com? Eing? Jo me’n refio més de totes les plataformes que estan naixent amb la intenció de fer propostes concretes, que no pas dels xarlatans del Parlament. A més, aquestes iniciatives cíviques que pretenen redreçar els polítics, estimats amics comentaristes, demostren que no sóc jo, la única que pensa que els nostres dirigents “”””””nacionalistes””””””  estan del tot desprestigiats. Si no fos així, ningú no veuria la necessitat urgent de venir a treure’ns les castanyes del foc amb l’esperança que d’aquí uns anys, encara puguem dir-nos catalans.

Gràcies i passi-ho bé.

>

Relacionats