Dimecres, 30 de novembre de 2022 - Edició 1588
La República

En defensa de Santiago vidal (i en contraatac al papananisme esquerranaire)

Dec haver comparat desenes de vegades a Espanya amb Turquia. L’estat que esdevé hereu de l’Imperi Otomà manté una aparença institucional de règim democràtic, fet que contrasta amb una realitat […]

Xavier Diez 03/03/2015

Dec haver comparat desenes de vegades a Espanya amb Turquia. L’estat que esdevé hereu de l’Imperi Otomà manté una aparença institucional de règim democràtic, fet que contrasta amb una realitat on la separació de poders resulta una entelèquia, on la llibertat d’expressió decau quan es recorden genocidis recents o es defensa el dret d’autodeterminació de les minories nacionals. He fet curt. La capacitat de burla a l’estat de dret practicada a Madrid pels hereus del franquisme (amb la inestimable cooperació d’un substrat profund de franquisme sociològic entre bona part dels espanyols corrents) fa feredat. L’ús de les clavegueres administratives per combatre el principi fonamental del principi d’autodeterminació, la limitació de la llibertat d’expressió a l’hora d’abordar personatges sensibles, la repressió a la dissidència col·loca Espanya en el club dels estats de dret de firetes, de fragilitat democràtica, de totalitarisme disfressat. I col·loca als ciutadans de Catalunya davant la cruïlla d’opressió política o independència com a conseqüència democràtica. I la cosa va molt més enllà d’aspectes nacionals. Es tracta, ras i curt, de seguretat individual i col·lectiva.
L’esdevingut amb l’afer del jutge Vidal és un episodi més (i no precisament menor) sobre aquest combat entre llibertat i opressió, democràcia i arbitrarietat, neutralitat i partidisme. S’han exhaurit les expressions per qualificar l’afer. I potser, el més escandalós de tot plegat és el poc escandalitzat que s’expressa l’autoanomenat progressisme espanyol. Els seus silencis d’avant d’un afer de pura llibertat d’expressió, de càtedra, de pensament, resulten d’una culpable complicitat. No és d’estranyar, al cap i a la fi, amb algunes (poques) excepcions la intel·lectualitat progre hispànica ha mostrat sempre una tímida sensibilitat en la defensa de les llibertats quan aquestes eren reivindicades des del nostre país.
No conec personalment Santiago Vidal. No em cal. Des d’un sentit elemental de llibertat intel·lectual, el meu deure és defensar de l’aclaparadora injustícia de la qual ha estat objecte. Més enllà de l’antipatia o simpatia pel personatge, el meu deure no és només moral, sinó clarament pragmàtic. Com en el cas del poema de Bertold Brecht, la defensa d’algú contra la injustícia és la defensa de tothom, inclòs jo, de l’arbitrarietat del poder. Estic al seu costat, perquè només protegint-nos mútuament podem resistir a poders despòtics. Estic al seu costat, no perquè estigui o no d’acord amb ell, sinó perquè defensant el seu dret a ser conseqüent amb les seves idees, busco la protecció col·lectiva respecte a mi mateix i les meves.
Part del títol (poc fabrià) d’aquest article està motivat per una anècdota personal que resulta molt significativa. En els correus interns d’una organització, espontàniament van sorgir expressions d’adhesió al jutge Vidal. Al cap d’una estona, i per part d’alguns guardians de l’ortodòxia de l’entitat, van sorgir algunes veus crítiques, “perquè Vidal era de dretes”. Més enllà de tractar d’intentar fer una taxonomia de les seves conviccions (sospito que el jutge presenta unes idees, com la majoria de la gent, confuses, contradictòries, i de mal classificar) es veia clarament alguns dels vicis sectaris i sucursalistes que presenten determinades organitzacions i actituds. A banda de sobredosi de “soleturisme”, hi detectava aquesta mena d’estalinisme que tant influeix en algunes organitzacions que fan un gran esforç per sabotejar el procés independentista, perquè a la manera del cinisme d’Stalin i les seves tesis sobre la nacionalitat, encobreixen el típic imperialisme carrincló d’un país, Espanya, que com Turquia, des d’un extrem d’Europa, és incapaç d’assumir que els suposats temps gloriosos ja fa segles es van esvair. Que el conflicte no és entre nacions (Espanya i Catalunya), sinó entre opressió i llibertat, dictadura amb disfressa institucional i democràcia.
La qüestió de Vidal no es tracta de nacionalitat o ideologia. Es tracta simplement d’una elemental qüestió de justícia i llibertat. Estar d’acord o en contra de les seves idees resulta aquí irrellevant, com si ens cau simpàtic o antipàtic. Ras i curt, parlem de decència. I també de la indecència de qui prejutja des dels prejudicis.