Darrerament m'he estat fixant en patrocinis fets per les Caixes d'Estalvi de fora de Catalunya i no he d'amagar que m'ha sorprès i m'ha fet pensar en les nostres, ja mortes o assassinades directament -jo segueixo tenint els meus dubtes-, i, la que “ens” queda ara llegeixo que patrocinarà “La Roja” de bàsquet quan està reduint la seva Obra Social aquí.
Fa uns dies, el partit de futbol en que s'enfrontaven el Barça-B i el Guadalajara em va disparar la curiositat al veure a les samarretes d'aquest equip “Caja de Guadalajara”.
Si el negoci és privat, i així és desenvolupa i manté, cadascú és ben lliure de gastar-se els diners o invertir-los en que cregui millor o millors beneficis en pugui treure, faltaria més, però sembla lògic que aquestes entitats d'estalvi, haurien d'intentar afavorir el territori més proper. En aquest aspecte, les nostres Caixes d'Estalvi i Caixes Rurals havien estat model a seguir fins el moment en que, amb motius o sense les suficients raons, se les ha anat esborrant radicalment del nostre mapa.
En tot, és sorprenent que desprès del terratrèmol financer que ha sacsejat aquest sector amb fusions, tancament d'oficines a mansalva, milers de treballadors afectats i amb els estalvis dels clients sovint en joc, a fora, encara s'en puguin visualitzar “plenes de vida”. Com en molts altres aspectes, em pregunto: Tan malament ho fèiem a casa nostra ?.
Les Caixes d'Estalvi -i les nostres així es van crear, i així eren- tenen com a fi l'aconseguir la fidelitat basat en la proximitat a la gent i l'arrelament al territori mostrat en la reinversió de beneficis en l'ajut o a creació d'obres socials, culturals, educatives o esportives. Aquesta era la filosofia i els seus principals objectius no eren ni el benefici ni el creixement. Una vegada es van “veure les orelles” van començar a competir a dintre i a fora del seu territori natural. Es volien fer grans, encara que fos a base de faltar a la seva essència, endintrant-se en estratègies, operacions i inversions purament bancaries i especulatives. Com tot anava “viento en popa” ningú n'era conscient però era la desbaratada gestió de un model que, a Catalunya, li ha costat la vida.
Pot ser això ens pot ajudar a entendre-ho tot, si més no, als que, com jo mateix, ens dolia al fons del cor la desaparició d'una part tan entranyable de la nostra manera d'entendre la vida social al nostre país.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
