Els pactes polítics haurien de fer-se abans de les eleccions. Eh que quan tu vols comprar-te una casa, no t’ensenyen només el menjador? Oi que no et diuen “miri, quan l’hagi pagada podrà veure l’altra meitat”. És sorpresa! I si després resulta que l’habitació no té finestra, que la cuina es cau a trossos i que el lavabo és tan petit que has de cagar de cantó, doncs et fots. Eh que no van així, les coses, a la vida? Doncs en política sí, i ningú diu res. Unes eleccions no haurien de ser una rifa. Això d’haver de triar un número, i després, vés a saber què et toca, és del tot injust. El nostre vot és especulatiu, és un paper llançat al mar dins d’una ampolla. No sentiu com redoblen els tambors? I l’Òscar és per a… ho direm després de la publicitat.
Jo no només he de saber a qui voto, sinó també què voto. Jo no trio només un partit, jo trio un president, un alcalde, un govern, i no puc exercir el meu dret lliurement, en el sentit complet de la paraula, si no sé com acabarà la carambola. Perquè jo, potser, no hi estic d’acord, amb el final de la pel•lícula, potser hagués preferit veure’n una altra si algú m’hagués avisat que la història que comprava era de terror. I després no puc fer marxa enrere, de cap de les maneres, vulguis o no vulguis he d’empassar-me quatre anys d’un govern que jo no volia. Potser algú em dirà que els pactes no poden ser previs a les eleccions perquè encara no se sap com anirà el repartiment d’escons. Home, més o menys, ja se sap com sortiran les coses, no fotem. No vull dir que tot estigui dat i beneït, però el marge de incògnita no és prou ampli com per què les forces polítiques no puguin fer públiques les seves preferències. Si no es mullen, és perquè no els convé, perquè volen arreplegar vots d’aquí i d’allà jugant amb una ambigüetat molt lletja. És el no definir-se per poder engolir un tros més gran de pastís.
Hi ha molta gent que vota per militància, i suposo que a ells no deu importa-los gaire amb qui acaba pactant el seu partit, o si més no, estan disposats a recolzar-lo ja sigui amb uns socis o amb uns altres. D’acord, però si ets del club dels votants cagadubtes, i som un bon grapat, és imprescindible saber on anirà a parar finalment la nostra papereta. En tota la propaganda que ens ha omplert les bústies durant aquests dies, les paraules que més s’hi veuen són, “persones”, “ciutadà”, “tu” i altres derivats de l’estil, però si realment els importés la nostra voluntat, no jugarien a les endevinalles amb nosaltres. En fi, que als polítics, el que més els interessa no és que els electors puguem triar amb coneixement de causa, el que ells volen, com han volgut sempre i com voldran sempre, és omplir el sarró amb el màxim de vots possibles. I per fer-ho, usen aquesta estratègia tan traïdora, aquesta manera de no dir la veritat sense que calgui explicar cap mentida.
