Dissabte, 26 de setembre de 2020 - Edició 793
La República

Els reis vénen!

Aquest any la Cavalcada de Reis ha vingut precedida d’una certa polèmica que ha pres, en alguns moments, una volada que no deixa de fer-me gràcia. M’encanta aquest sabor a […]

Miquel Estruch
Miquel Estruch 16/12/2009

Aquest any la Cavalcada de Reis ha vingut precedida d’una certa polèmica que ha pres, en alguns moments, una volada que no deixa de fer-me gràcia. M’encanta aquest sabor a poble que sovint traspua Badalona. La fa més autèntica i més entranyable per més que, de vegades, se’ns ennuegui una mica.

He escoltat, he vist i, sobretot, he llegit molts comentaris al respecte de les “novetats” de la cavalcada. I confesso ara que, per sota el nas, se m’escapava més d’un somriure en veure el to transcendent d’alguns comentaris i la indignació sufocada d’alguns estirabots.

Gent seriosa escrivia sobre regicidis i d’altres se li afegien amb afectada i fingida sorpresa. Alguns clamaven al cel i d’altres ja hi buscaven corrupteles i motivacions obscures en un afer que semblava que havia depassat tots els límits de l’abominació. “Han fet fora els reis!”. Aquesta ha estat un asseveració repetida amb to greu i veu baixa que ha anat corrent per les portes de les botigues i darrere les cortines. Sort que el meu nét ho ha sentit perquè s’hauria dut l’ensurt més gran de la seva curta vida!
Afortunadament, a aquestes altures ja tothom deu saber que els reis que vindran aquest any a Badalona seguiran essent els mateixos de sempre: Melcior, Gaspar i Baltasar. Ves quines coses! I doncs, què es pensaven?

Però no només ha estat l’afer de les abdicacions forçades allò que ha fet remoure el safareig badaloní. El canvi de recorregut va fer alçar les ires del president centralista i el va dur a afirmar amb severa contundència “S’han carregat la tradició!”. Tot plegat perquè, en un moment d’exaltació, el fogot li va sortir per la boca i abans d’informar-se adequadament, es va llençar al carrer, tot revingut, per denunciar que la canalla del seu barri ja no podria omplir el taller de fanalets. Ara, una vegada ja està més traquil·lot en saber que no, que la cavalcada no arribarà a les dotze de la nit com ell es pensava, el bon home s’ha assegut en un seient de boga a la porta de l’associació, per recuperar l’alè mentre s’asseca el front amb un mocador de fil i va panteixant: “Sort que ho hem aturat! Sort que ho hem aturat!”
Quines coses!

Un altre personatge (suposo que força jove) es mostrava indignat per aquests blogs de Déu, perquè havia sentit que els reis arribarien enguany en helicòpter. Deia, tot estarrufat: “Els reis han vingut tota la vida per mar. No hi ha dret que ara ho canviïn”. Home…això de tota la vida és molt relatiu. Tota la vida de qui? La d’algú que no tingui més enllà de vint o vint-i-cinc anys, és clar, perquè és això el temps que fa que arriben els reis per mar, i no gaire més (si no és menys). Li ben asseguro que, quan jo era petit no hi venien pas per mar. Ja ho diu ben clar la nostra cançó tradicional:

 

“Els Reis vénen,
vénen de la muntanya,
porten joguines
per a la canalla…”

Els Reis vénen,
Vénen de l’Orient.
No porten res
Per als nens dolents.

Els Reis vénen,
les cireres cauen,
cauen de bastó
per Nostro Senyor”
 

Ja ho veieu si n’és de savi el cançoner tradicional. No només diu que vénen de la muntanya sinó que fins i tot sap que les cireres cauen de bastó. De bastó…o a cop de bastó, que ve a ser el mateix.

I ara, deixeu-me que ho lligui tot. A Badalona, la muntanya la tenim a Canyet, oi? Precisament el barri de les bugaderes i del ball de bastons. Ho voleu més clar encara?

Qualsevol cosa ens serveix d’excusa per muntar un safareig o una bastonada. Estar ben informats no importa gens. De vegades no importa ni tan sols tenir un motiu. Una excusa sí, és clar. Aquesta vegada el detonant ha estat un canvi generacional de figurants que ha regirat algun pedrer ressentit. Hi ha qui diu que no tocava fer-ho ara. Té tota la raó, probablement hauria tocat de fer-ho fa uns quants anys i així ningú s’hauria cregut amb el dret de seure en un tron de forma vitalícia. De fet, aquest d’ara és tan bon o mal moment com qualsevol altre per baixar del setial, deixar pas a altre gent i rebre els honors i l’agraïment sincer de tots nosaltres. Que se l’han ben guanyat, què carai!

Però Badalona és així. Nosaltres som així, gent de poble, xafarders, apassionats, garlaires, amants de la gresca i la xerinol·la i, de vegades, envejosos i reconsagrats…mediterranis refotuts!

Badalona, Pany de Tàpia, el País de la Sardina, el Campanar de la Merda, el poble del safareig i les bastonades… com me l’estimo, aquest coi de poble meu!

 

Relacionats