Doncs sí senyores i senyors, l’entrenador de l’etapa més brutalment gloriosa del Futbol Club Barcelona ha renovat per un any més el seu contracte. Tot i que semblava que no sabríem la decisió del nostre guru fins que s’acabés la temporada, les informacions que la junta de Sandro Rosell va filtrar a Marca en referència a una renovació imminent han acabat sent, lògicament, certes. Així doncs, ja sabem segur que l’any vinent podrem mirar a la banqueta i veure-hi una decisió arriscada convertida en un ésser mitològic de carn i ossos. Gràcies novament a qui va prendre aquesta arriscada decisió de donar-li la responsabilitat directiva envers el nostre primer equip.
Tot i així, com bé sabem el masoquistes que fullegem els mitjans afins a Rosell (és a dir, la grandiosa majoria), la figura de Pep Guardiola no fa massa gràcia als creadors d’opinió més ultres. Escric només ultra, sense cap adjectiu que l’acompanyi perquè ben bé, no sé quina tasca constructiva defensen. Tot el seu reguitzell d’arguments ultres venen per pur odi i ressentiment; ja se sap que destruir o mantenir, és molt més fàcil que no pas construir.
Com deia, Guardiola continua sent atacat i posat en dubte per mitjans com el famós Diari Gol (qui no seria famós amb el pressupost que tenen?). Novament en la columna del personatge anònim Mr Entorn, es torna a fer sang amb l’home de les 8 copes en dos anys. En aquesta columna -que trobeu a l’esquerra d’aquest text- des de la valentia de l’anonimat, es tracta a Guardiola de pesseter i xantatgista, acusant-lo indirectament de demanar massa i imposar els seus ajudants de manera inflexible. Com li cou a l’entorn de Sandro Rosell no tenir marge de decisió en la parcel·la tècnica del primer equip, i que llest és Guardiola de renovar any a any, per tenir lligat en curt al seu president.
És espectacular veure com després de tot el que hem viscut, després d’haver visitat Canaletes fins a la sacietat, encara hi hagi veus crítiques amb el rumb que Pep Guardiola ha decidit pel futur del primer equip; on s’és vist que una persona que va d’èxit en èxit, sigui criticada gratuïtament? Ara resultarà que el de Santpedor no podrà exigir que li renovin a l’Alves i a l’Abidal a canvi de la seva continuïtat. Si un home de club com Guardiola tensa la corda amb el tema de la renovació del lateral brasiler i a nivell personal demana més diners de fitxa dels que percebia, deu ser perquè la pantomima de l’austeritat i la falsa crisi que s’ha muntat Xavier Faus no li acaba de resultar creïble. Fer números no és tan difícil i entendre que el club té un deute global similar als beneficis anuals, li dóna la potestat per exigir més diners.
Com bé recordareu, a l’edició del Diari Gol de la setmana passada es van dedicar a fer desaparèixer d’una fotografia -mitjançant el photoshop- al president Laporta, és per això que aquesta setmana justifiquen en una petita columna aquest revisionisme barat en nom del “futur”. Segons els sempre moralistes i gens psicòtics redactors, s’havia d’esborrar el “passat” d’aquella instantània. Arribarà el dia en què els becaris de Diari Gol, rebran l’ordre d’esborrar Pep Guardiola de la mateixa foto, potser Xavi Hernàndez també tocarà esborrar-lo per haver estat el jugador que més es manifestà públicament a favor de Joan Laporta i la seva gestió. I aquell dia, el Diari Gol no se sentirà pas culpable, sinó que farà seva aquella màxima cruyffista de “la millor defensa és un bon atac”, i tornarà a fer una trista columneta, justificant allò injustificable. No sé per què hem d’existir els historiadors, si hi ha guionistes tan capaços com els del Gol.
Finalment, em va resultat graciós llegir un petit fragment d’aquest escrit on s’explica el perquè de la foto retocada, que reprodueixo i comento a continuació:
Parlant del Barça del futur, vam obviar a Laporta, que és passat. Vaja, el que fan la major part dels mitjans de comunicació que, de vegades, per ajustar i/o adaptar una fotografia al text corresponent es readapta l’escrit. Res de nou en aquest pervers món del periodisme en el qual sempre hi ha algú disposat a disparar abans que mirar-se al mirall.
És irrisori veure com algú que s’ha dedicat a criticar i a acarnissar-se amb els pares del Barça actual, plora perquè li plouen crítiques. Senyors a sou dels interessos de Sandro Rosell, si ploreu en públic, no pretengueu fer pena a ningú després de totes les aberracions periodístiques que dueu fent des de fa 300 dilluns.
Almenys, n’hi ha uns que es poden mirar al mirall i hi veuen una persona. En canvi, n’hi ha d’altres que es miren al mirall, i acomplexats hi veuen reflectit un personatge; li posen un nom pressumptament original i aprofiten l’anonimat per atacar per l’esquena.
Publicat a Racóblaugrana.com
