Diumenge, 1 d'agost de 2021 - Edició 1102
La República

Els opressors

En el procés de l’Estatut, aprovat ara fa un any, es va revelar amb una crueltat desencarnada com, sempre que el país arriba a una situació realment oberta, l’ordre s’acaba […]

Héctor López Bofill
Héctor López Bofill 21/06/2007

En el procés de l’Estatut, aprovat ara fa un any, es va revelar amb una crueltat desencarnada com, sempre que el país arriba a una situació realment oberta, l’ordre s’acaba imposant.

Els primers dies de gener de 2006, amb un Estatut de caire sobiranista que havia entrat al Congrés dels Diputats i que plantejava un repte a l’Estat de primera magnitud, determinats agents polítics, socials i econòmics es van conciliar a fi que el pols de Catalunya amb Espanya no anés més enllà, de frenar a tota costa el que podria haver desencadenat un procés d’emancipació nacional. Allà es van activar els dispositius de seguretat amb els que compta l’Estat entre nosaltres que asseguren la completa dependència: elements col·locats estratègicament en determinats pols empresarials, culturals i mediàtics que garanteixen un equilibri de poder, de dominació i de foment de l’alienació nacional forjats no durant la democràcia, ni tan sols durant la transició, sinó durant el franquisme.

En aquest sac hi caben diverses variants: des de els descendents dels ocupants, els fills i els néts dels que van entrar per la Diagonal l’any 1939, que continuen exercint la seva missió d’erosionar nacionalment el país i de consumar l’assimilació a un imaginari d’estirp espanyola, fins els catalans (i els seus descendents) que van pactar amb l’invasor per garantir els seus privilegis o per usurpar-los, autodestruïnt els vectors de la seva identitat a canvi de mercats captius o d’un concepte fanàtic d’autoritat que evités nous desassossecs.

En aquesta tessitura, la primera missió de l’independentisme d’esquerres ha de consistir en acabar de desemmascarar els opressors, en identificar els col·laboracionismes que subordinen el país a fi d’engreixar els seus beneficis personals. Per això és tan vital la feina dels que es proposen recuperar la memòria històrica, tal vegada ens ajudaran a descobrir les coincidències que hi ha entre els triomfadors de 1939, les famílies amb noms i cognoms que es van repartir el pastís dels vençuts durant el franquisme i els que ara s’oposen de forma directa o sibil·lina a que Catalunya faci un salt endavant en l’autogovern, els que sistemàticament paralitzen tota ambició nacional.

El més inquietant és que, en comptes d’acumular forces per combatre tota aquesta crosta que continua fent el negoci de la dependència, alguns dirigents de l’independentisme encara els facin la cort, que encara busquin triomfar allà on el pujolisme va fracassar, buscant una complicitat que des de fa dècades ja se sap que és inviable. Fins a quin punt aquests dirigents independentistes són conscients que la seva actitud comença a ratllar la traïció als seus suposats ideals? Fins quan haurem d’aguantar que es facin conferències en el santuari de l’enemic?