Una de les batalles d’aquests dies al Parlament Europeu és la creació d’intergrups. Se n’han proposat desenes i desenes sobre mil i un temes: sobre la dinamització dels territoris d’alta muntanya, sobre rugbi i golf, etc. La idea és agrupar eurodiputats de diversos partits polítics que comparteixen l’interès per una política determinada.
Els parlamentaris fan campanya entre ells, perquè per crear un intergrup cal el vot de tres grups parlamentaris, i cada grup parlamentari té un número limitat de vots per atorgar. Nosaltres, per exemple, estem treballant perquè surti un grup que defensi la identitat nacional dels pobles europeus. Però no és gens fàcil, perquè hi ha molts intergrups proposats i molts pocs vots per grup.
A tot això, aquesta setmana ens han vingut a veure uns representants kurds perquè forméssim part del seu intergrup a favor dels drets dels kurds. Els he començat a explicar que prou feina teníem per fer sortir el nostre intergrup, però m’han tallat de seguida. M’han dit que no, que ells el que faran és un intergrup no oficial, i que no calien els vots, sinó tan sols la voluntat de participar-hi. És a dir, que cada dos mesos o així, convocaran a una reunió els parlamentaris interessats en el Kurdistan. Això, pràcticament, és el mateix que un intergrup… Una lliçó d’enginy i de perseverança.
