Fosca misèria d'aquells que han patit. Obscur remoli de dolor, dens fang a les entranyes, monstres que escarben en els cors.
Els homes tenim els nostres propis dimonis, éssers nascuts de la foscor dels temps que es dediquen a recordar-nos dolors i tristeses passades. Tots convivim amb algun que altre dimoni, tots arrastrem misèries que van quedar marcades amb el foc rogent dels mals records
.
La felicitat no és inherent a l'home, és una meta a vegades difícil d'aconseguir. I els nostres diables interiors intenten frenar-nos, intenten evitar que arribem a la meta. Ho intenten perquè saben que un cop tastat el dolç nèctar de la felicitat el seu poder es veurà empetitit.
En aquesta vida hem d'aprendre a conviure amb el dolor, hem d'aprendre a acceptar la soledat, hem de capbussar-nos en la foscor per aprendre a apreciar la llum.
Hi han animes en pena que es submergeixen en la foscor del seu cor i es perden, animes dèbils que no poden lluitar contra els esser obscurs que estiren de les cadenes que els lliguen.
I és que hi han persones que no són capaces de lluitar contra els seus traumes reprimits, que es converteixen no ja en hostes sinó en còmplices de les seves pors i penes. Persones que es neguen voluntàriament la felicitat a fi de perseverar l'estabilitat que han trobat en la foscor. Individus que com aquell nen que ha sigut criat en la obscuritat tenen por de sortir al món de la llum. Hi han animes tant acostumades al dolor i a la solitud que tenen por de ser felices, tenen por de sentir més del que han sentit mai, tenen por de perdre un altre cop, tenen por d'enyorar.
A aquests els hi dic: no tingueu por, perquè és millor escalfar-se amb les brases d'un antic amor que no pas viure en un hivern etern. Que millor ser dèbil però recolzat que no pas fort i sol, perquè tots en algun moment caiem i volem que ens ajudin a aixecar. Que és millor patir per les cremades del sol de la vida que no pas amagar-se en la foscor de la tranquil·litat.
Estar viu és sentir. Estar viu és gaudir i patir, sentir alegria i pena, ser feliç i a moments trist. Estar viu és arriscar-se a guanyar o a perdre, és vèncer la por per allò que realment volem, és caure per culpa dels errors però aixecar-se amb les lliçons ben apreses. Estar viu és dur, però més durs som nosaltres.
És natural.
