Divendres, 7 d'agost de 2020 - Edició 743
La República

Els governants han fet d’Espanya un país de pandereta?

            Fa temps que vaig descobrir que l’Estat espanyol havia quedat despenjat de la revolució industrial, que havia començat a la Gran Bretanya a mitjan segle XVIII. Vaig poder saber […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 16/04/2016

            Fa temps que vaig descobrir que l’Estat espanyol havia quedat despenjat de la revolució industrial, que havia començat a la Gran Bretanya a mitjan segle XVIII. Vaig poder saber que els hereus d’aquells governants que havien volgut ser els amos del món guerrejant, espoliant i robant, no havien treballat en cap moment de la seva vida, no s’havien dedicat mai a guanyar-se el pa amb la suor del seu front. Només dues nacions de l’Estat espanyol s’havien preocupat d’aquesta necessària industrialització, Catalunya i Euskadi. Els governants i les elits vivien gràcies als imposts que feien pagar al poble, com si es trobassin en plena edat mitjana.

            Aquest fet i que se sentia a dir que Europa acabava als Pirineus, confirmava el retard d’un Estat que no s’havia preocupat d’educar el poble, sinó d’explotar-lo. Tot això m’ho ha recordat la notícia que he llegit, en ple segle XXI, i publicada al diari online Directe.cat, que té el títol següent: Estats Units veu Espanya com un país de pandereta. El cas és que el Departament d’Estat dels Estats Units ha fet un informe en què denuncia la corrupció sistemàtica de governants, i que defineix com un dels tres problemes de drets humans que pateix l’Estat espanyol. Els altres dos són la deportació d’immigrants que cerquen asil, per part de la policia i la violència de gènere existent contra dones i infants. També parla d’altres violacions dels drets humans que es cometen. S’ha de tenir en compte que aquest Informe serveix com a guia al Congrés dels Estats Units a l’hora de decidir l’ajuda exterior per a cada país.   

            Es veu que mentir no es va incloure a la Declaració Universal sobre els Drets Humans, perquè si s’hagués fet, també es trobaria a l’Informe, ja que tot això ha passat en el moment que han sortit els papers de Panamà. I hem pogut assistir a l’especialitat més important que té el partit governant a l’Estat. És aquella que consisteix a parlar i dir més mentides que veritats, o dir mentides i defensar-les. Si ho fan és perquè saben que hi ha molts votants que les creuen i les votacions els ho demostren. I això tampoc no surt a l’Informe, encara que hi podria sortir. Ho hem pogut comprovar quan hem sentit les declaracions del ministre d’Indústria, Energia i Turisme, José Manuel Soria, president del PP a Canàries, quan ha desmentit rotundament als mitjans de comunicació que hagués tengut res a veure amb cap societat radicada a Panamà ni amb cap altre paradís fiscal. Ho deia amb una tal fredor i una tal aparent serenitat, com si mentir fos el seu principal ofici, que devia convèncer els seus votants. Però les proves han anat sortint, i al cap de dos o tres dies ha hagut de dimitir. La mateixa setmana que Hisenda ha hagut de multar amb més de 70.000 euros, José María Aznar, per frau fiscal. Aquell expresident que dirigeix una fundació especialitzada a crear mentides i a preparar futurs mentiders.

            A l’Informe del qual es pot desprendre que l’Estat és “un país de pandereta” no hi surt el fet que a les tertúlies polítiques televisives, els governants hi solen tenir personatges col·locats, disposats a defensar-los a tort i a dret, i que després són compensats amb nomenaments i prebendes, quan no ho són econòmicament, com és el cas de Marhuenda. Tampoc no es fa cap referència al fet que molts enginyers que surten de la universitat no troben feina i si en troben, la seva compensació econòmica no arriba a la de mileurista; en canvi, part de la joventut, que a vegades no ha acabat ni els estudis obligatoris, ha après que s’ha de presentar a càstings de xous d’impacte com “Gran Hermano”, “Supervivientes”, i molts altres, per guanyar sous d’escàndol. És quan en aquests espectacles es fa alguna prova de coneixements que es demostra l’ínfim nivell cultural de molts participants.

            No s’explica tampoc com molts dels assistents a aquests xous d’impacte, després són contractats per assistir a altres programes, la virtut dels quals és parlar de les penúries que cadascú ha sofert, si no se’n tenen se n’inventen, i després cridar fort tapant la veu dels altres. Com més cridis i més critiquis, més ben vist seràs pel públic assistent o pels televidents que són convidats a votar perquè paguin i sufraguin el cost del programa. Si el Departament dels Estats Units conegués tota aquesta informació, qualificaria l’Estat espanyol amb una nota inferior a país de pandereta.     

Relacionats