“Ingleses, recordáis la Armada Invencible?” Aixina deia un espot televisiu de Cruzcampo que anunciava el partit amistós Espanya-Anglaterra de Sevilla. He pensat de mirar d’aconseguir aquest espot no-nacionalista per enviar-lo a la BBC i que el treguin en algun espai d’humor perquè els anglesos es parteixin el pit de riure si més no tant com me l’hi vaig partir jo. Suposo que l’incaut que va parir l’eslogan devia ser alguna víctima de la LOGSE amb una gran formació com a publicista però sense ni puta idea d’història, ja que efectivament, els anglesos recorden l’Armada Invencible entre inhumanes panxades del riure que només el nom ja produeix tenint en compte com va acabar aquella flota de pinxos pressumptuosos, xul·los, prepotents, esbravats i inconscients que pretenien sotmetre’ls. Varen ser espanyols com haurien pogut ser francesos, que pel cas rai.
I heus ací que hem anat a petar a l’essència del no-nacionalisme espanyol, que brilla amb tot el seu esplendor en el món de l’esport, a manca de fites més altes que la seva condició d’estat perifèric de tercera fila pidolaire dels fons de cohesió li prohibeix. El “zoy ezpañó cazi ná”, “pa chulo yo” y “olé tuh huevoh”, sentències intraduïbles a qualsevol altre idioma són els punts cardinals que ubiquen el tarannà no-nacionalista espanyol en l’esfera del pensament contemporani.
És una constant, una d’aquelles lleis de la història que es repeteix cíclicament: des de l’Armada Invencible que havia de conquerir Gran Bretanya fins al “Vamos a jubilar a Zidane”. El menyspreu per l’altre, més que fruit del valor o la temeritat, producte de la ignorància, l’estupidesa i comptat i debatut, de l’endarreriment i l’atavisme.
Així, intentes conquerir Gran Bretanya, entres en guerra amb els Estats Units, te’n vas a “devolverle la visita” a Stalin, jubilar Zidane o abandones la gespa del petit Maracanà de Belgrad ple a vessar ensenyant a 100.000 serbis enfervorits un polze cap avall quan vas guanyant-los 0-1 i els deixes fora d’un Mundial. Són coses, que, noi, com ens deia la mare quan trencàvem alguna cosa en púclic: “no se us pot portar davant la gent”.
Si Juan Gómez hagués conegut mínimament la història gore dels Balcans, els hiperpunkis carnatges interètnics i les lluites dels serbis contra turcs, austríacs, hongaresos, nazis, etc … s’hauria introduït el dit al recte. Tanmateix, ja us avancem que no serà el darrer episodi que l’insigne Caballero Madridista protagonitzarà en aquest vostre espai.
Noteu que estava tot preparat, ja que el llançament es produeix just quan el nostre gran Àngel Mur s’aparta i la punteria del nostre heroi partisà fa inútil el gest del massagista de fer abaixar el braç al quinqui Juanito (no el borbó, el futbolista).
Sens dubte, una altra ofrena a la causa antifeixista de la Iugoslàvia de Tito que cal sumar al gol de Katalinski
