Dilluns, 20 de setembre de 2021 - Edició 1152
La República

Els esclaus de l’aire

Són les set del matí i sona el despertador,  l’atures i  a palpentes obres el llum. Engegues l’smarphone i comences a rebre spam al correu. Els esborres, revises si hi […]

Lluís Feliu
Lluís Feliu 12/10/2011
Són les set del matí i sona el despertador,  l’atures i  a palpentes obres el llum. Engegues l’smarphone i comences a rebre spam al correu. Els esborres, revises si hi ha algun mail interessant  i deixes la safata d’entrada neta. 
 
Continues endavant i al tren t’entretens amb el twitter. Fas alguns comentaris i els teus seguidors comencen a pensar; “-Mira, aquest ja s’ha despertat”. Sovint però, alguna piulada sorprèn i comences a rebre notificadors, més mails que diuen que s’està escampant el  teu missatge. 
 
Arribes a la feina. Engegues l’ordinador i sí, efectivament la bústia ja està plena de correus. Comences a contestar-los, a ritme frenètic, sense mirar enrere, encegat en un món on només tu, el teu teclat, pantalla i ratolí existiu i voleu existir. No pares fins que un cop més la bústia està controlada. Les demandes estan ateses i les comandes estan enviades. 
 
És l’estona del descans. Revises Facebook i veus que el món va bé. La gent propera segueix avançant. Revises les capçaleres dels diaris i t’adones que la flama resta encesa i que cada cop som més. Obres Linkedin, veus qui t’ha llegit el perfil i de tant en tant atens algun missatge. Si saps d’alguna feina, que com et va la vida, si estàs agust treballant, si t’ha servit el màster…
 
A la feina segueixes pendent del correu. És tard i ja surts. Et comuniques amb els amics via correu i revises altres aplicacions com WhatsApp o MessengerBB. Queda poca estona per anar a sopar i estàs cansat. Prefereixes escriure abans no parlar. Redactes alguns correus, estàs en contacte amb qui has d’estar en contacte i la història es repeteix. 
 
Durant la setmana no som esclaus de l’aire, som esclaus de la tecnologia i de la rutina que nosaltres mateixos ens hem creat. Som nosaltres mateixos els botxins que dissenyem la gàbia o el camí a seguir. Els qui decideixen com volem viure o amb qui. Què fer o què no fer. 
 Així doncs, sapiguem aprendre a caminar lliures i organitzem-nos com millor sabem. Ser esclaus de l’aire algun dia ens permetrà volar, i serà quan estiguem volant que mirarem a baix i ens adonarem que ja hem aconseguit un dels nostres objectius. Ser lliures, estar oberts al món i decidir des de Catalunya. Només la independència ens farà lliures, només l’Estat propi ens obrirà al món.