Dijous, 5 d'agost de 2021 - Edició 1106
La República

Els efectes de la drogodependència

Un drogadicte viu en un món semivirtual, a meitat entre el que sent quan toca de peus a terra i el que sent quan se n’evadeix.  Com molt bé descriu […]

Avatar
Albert Puig 21/06/2012

Un drogadicte viu en un món semivirtual, a meitat entre el que sent quan toca de peus a terra i el que sent quan se n’evadeix. 

Com molt bé descriu el genial William S. Burroughs en el seu llibre “Junkie”, escrit en base a la seva pròpia experiència en aquest sòrdid món, un drogoaddicte no té mai cap consciència de problema mentre disposi d’accés constant a les seves dosis; de fet, és troba extraordinàriament millor, fruit de l’excitació i l’eufòria que el dopatge causa en el seu organisme. 

El drogoaddicte comença a visualitzar problemes quan apareixen dificultats a l’accés a les substàncies additives. Aquestes dificultats poden venir per la impossibilitat de contactar amb els “camells” habituals o per sortir temporalment del cercle habitual de relacions socials, però en la majoria dels casos les dificultats venen representades per restriccions monetàries. 

És la dificultat en aconseguir el nivell de diners necessaris per mantenir el flux de la seva toxicitat el que porta al drogoaddicte a visualitzar els seus problemes. Allò que un inici no són més que entrebancs puntuals, acaben esdevenint problemes angoixants. En aquest contexte, és freqüent que la necessitat el porti a empassar-se la dignitat i recorri a l’almoina (demanant en préstec petites quantitats en forma d’avançaments a la feina o dins l’entorn familiar o cercles d’amistats), o empassar-se les conviccions ètiques i passi a exercir accions delictives. 

Aquest cercle viciós s’acaba trencant, davant la desesperació del malalt, que entra en un estat conegut habitualment com “tenir el mono”, en el que el nivell de consciència queda desvirtuat pel domini que exerceix el de supervivència. 

L’estat espanyol pateix la malaltia de la drogoaddicció. Porta molts anys vivint un estat d’eufòria i d’excitació,  en una combinació de quixotisme i nacionalisme que faria riure si no fos perquè la realitat dona pas a uns patètics molins de vent en runes i un acudit dels “Spitting Image”. Un estat d’eufòria al qual hi han contribuit d’una banda l’accés fàcil i econòmic a uns mercats de crèdit (l’almoina), i de l’altra l’espoli al que hem estat sotmesos els catalans (delicte) gràcies a la complicitats uns dirigents econòmics i polítics més preocupats pel seu propi estómac que pel benefici col·lectiu al que representen. 

Uns i altres hem aixecat la veu per dir prou, tímidament encara, però ja n’hi ha hagut prou per sentir unes airades i patètiques reaccions de dirigents espanyols que, retornant a l’inici de l’article, em recorden molt la cançò “Cold Turkey” d’en John Lennon.