Ni m’agrada el rugby ni n’entenc de la missa la meitat, però sí sé que l’altre dia un club que porta una samarreta amb els colors del meu país i que té Els Segadors com a himne oficial, va jugar una final contra els millors de la seva categoria i va perdre tot sol i abandonat sense que a ningú l’importés un rave. El mític Wembley, on va quedar gravat el gol d’un holandès, tornava a estar a vessar, però aquest cop eren 76 mil anglesos contra 4 mil francesos que se senten catalans, i Catalunya mirava la pel•li de Telecinco mentre 340 milions de persones veien els Catalans Dragons de Perpinyà. Després ens queixem que no tenim seleccions i que som uns putejats de la vida i que no respecten els nostres drets i que no sé què i que no sé quantus, i vinga a somicar per aquí i vinga a lamentar per allà. Som esgotadors. Mira que n’arribem a saber, els catalans, de brunzinar, i mira que n’arribem a saber poc, els catalans, de lluitar i de defensar. Els nostres companys de França en saben molt més que nosaltres, i amb tots els respectes, això no deixa de ser molt trist. No ens mereixem res, si jo fos espanyola em riuria d’aquesta nació de fireta i no podria fer altra cosa que anar de sobrada davant d’aquests rivals de pixarrí, de costellada, som una espasa de Damocles feta de paper maxé que no espanta ni a un cadell de colibrí. Espanya pot estar tranquil·la, ja pot allargar les vacances tant com vulgui que si la cosa segueix així, la seva vanagloriada unitat està garantida de per vida. És igual que sigui rugby, és igual que sigui rugby 13 i no rugby 15 (que és el més important), com si fos la Copa de Petanca o d’Escopinades a Distància, no m’importa, de moment no ens podem permetre perdre cap oportunitat, i cada pas que acosti Catalunya al món s’hauria de vendre com un gran esdeveniment, i els bars haguessin hagut d’estar plens, i la gent hagués hagut de penjar les banderes i parlar-ne al carrer i a la feina i arreu, i TV3 n’hagués hagut de fer publicitat fins la sacietat, fins que no ens hagués quedat altre remei que aprendre com funciona el rugby dels collons si no volíem sentir-nos uns traïdors i uns desertors. Però res, no vam fer ni cas.
Una nació no es construeix només amb trens, aeroports, carreteres i subestacions elèctriques, que sí, que també, que tot això és molt important, però no podem oblidar els símbols, perquè si oblidem els símbols acabarem sent un país sense ànima, i l’ànima és la nostra carta guanyadora perquè és l’únic que depèn exclusivament de nosaltres, aquí no tenim excusa, aquí no podem assenyalar ni Europa ni Espanya perquè aquí la culpa és tota nostra i és per això que ningú no en parla i es per això que tothom se n’amaga. Som uns covards i uns pesseters. Hi ha molts esportistes que defensen una selecció catalana i a tots ells se’ls oblida i se’ls menysprea i només se’ls coneix a casa seva. Ara la nostra selecció de futbol sala se’n van a jugar el Mundial a l’Argentina, i ja em diràs tu el ressò que està tenint, la majoria de mitjans ni en parla, i de rebot, la gent tampoc. TV3 és un desastre pel que fa a la construcció nacional, que se’n vagin a cagar. Si tots aquells que juguen amb la selecció catalana fossin tractats com a estrelles, que és el que són, ho tindríem molt més fàcil per aconseguir l’oficialitat en tots els esports, i això comportaria que se’ns conegués arreu del món, que és un camí que no podem obviar si pretenem arribar a ser independents. Després critiquem els Xavis i els Puyols perquè defensen la samarreta espanyola, però mira com menystenim aquells que sí que es mullen per la pàtria. Som uns desagraïts, se’ns hauria de caure la cara de vergonya. Ni m’agrada el rugby ni n’entenc de la missa la meitat, només sé que l’altre dia Anglaterra es va pensar que Catalunya no té una família, Anglaterra i el món van veure com la meva nació moria tota sola al camp de batalla sense que ningú la vingués a enterrar, sense que ningú la vingués a plorar, es va quedar allà estesa podrint-se com un gos abandonat, pobreta meva, Catalunya del meu cor, no sé fins quan aguantaràs, no sé fins quan seguiràs perdonant els nostres culs greixosos i ganduls, sempre ajaguts al sofà esperant que sigui la madrastra malvada qui ens vingui a servir l’esmorzar. Que no, hòstia, que no, que si no ens alcem, tota sola no vindrà, que per això és la madrastra malvada i no la tieta enrotllada que tot ens ho dóna sense que ho haguem de demanar.
