“Sofre a la cort del cec bosc nu.
De tants records la faç hirsuta.
Amb ulls de neu la nit m'escruta
i jo i el cel negre som u”
Pere Gimferrer
El veiem caminar per una camí boscós, d'esquenes avança sense immutar-se. Sota els seus peus descansen fulles mortes per una tardor incipient, la verdor pereix davant l'impecable avenç del temps i l'ocre rogenc tenyeix el fullatge.
En un moment donat s'atura davant d'una bifurcació, el camí es parteix en dos i res mai més podrà esser igual, dubtes neixen en la seva ment. “Els dos camins pareixen iguals”
Tanca els ulls i espera.
El camí dret evoca sensacions gèlides: La blavor del cel crema la seva pell, l'acer dels astres es clava en ses pupil·les, la fredor humida d'un sospir remot l'abraça en la seva pena.
El camí esquerre rugeix impacient: L'horitzó s'encén en focs dansaires que maten la muda negror, la roja passió consumeix l'oxigen de l'aire, les flames l'envolten i son cos guspires desprèn.
Dos camins, tan sols dos camins.
S'anima es parteix en dos: el seu Jo enfila cap al camí dret, la seva ombra s'encamina per l'esquerra; mai més tornaran a trobar-se, però units estaran per sempre.
Les passes fan vida, com traços sobre un full en blanc escriuen la història d'aquell que va decidir caminar. No mira enredera en cap moment perquè entén la futilitat de tal acció, la pedra del present s'ensorra amb la pluja del temps que passa.
Al final del camí veu un Tell.
Un Tell al final del camí.
Sota l'arbre decideix asseure's i reposar, les seves parpelles claudiquen i la negror l'envolta. Unes imatges comencen a generar-se: la seva ombra segueix caminant, avança eternament pel camí del que podria haver estat.
Mai més tornarà a obrir els ulls.
“I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I—
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.”
Robert Frost
