Itàlia
“La victòria de Berlín és la victòria de la nostra identitat: un equip format per llombards, napolitans, vènets i calabresos ha derrotat un equip que ha perdut sacrificant la seva identitat pel resultat, alineant negres, moros i comunistes”. Aquestes són paraules de Roberto Calderoli, actual Ministre del nou govern Berlusconi, després de la victòria d’Itàlia contra França al mundial d’Alemanya. Itàlia es presenta de nou a aquest mundial sense negres ni moros i, gràcies a l’exclusió de l’ex-jugador del Livorno Lucarelli, també sense comunistes. Així és que aquest any Itàlia torna a optar a tot. No hi ha res impossible i més per un equip que és, des de sempre, el blanc preferit dels atacs dels superficialment alfabetitzats periodistes esportius de Barcelona i Madrid. A més, ara que la UE, amb la nova directiva en matèria d’immigració, s’ha apuntat de ple a la línia política d’Umberto Bossi – el Carretero llombard –, ideòleg en matèria de seguretat del Berlusconi, s’obre la possibilitat de deixar els multi-ètnics francesos amb no més de tres jugadors sobre el camp.
Romania
Romania té moltes possibilitats de fer quelcom important en aquesta Eurocopa. No a nivell futbolístic, es clar, perquè l’hi han tocat tres rivals més perillosos que un convergent movent pasta pública, però sí que es poden guanyar unes vacances pagades de 18 mesos en un Guantànamo austríac, gràcies a l’esmentada directiva europea sobre immigració. En la vessant esportiva cal dir que s’esperen grans coses d’aquest bloc o almenys que posi les coses difícils a italians, francesos i holandesos. La selecció romanesa s’ha mostrat extraordinàriament forta durant els últims mesos, classificant-se fins i tot per davant d’Holanda a la fase prèvia. Mutu ha fet una gran temporada a Itàlia i Chivu sempre és una garantia en defensa. A més, veig que entre els jugadors convocats n’hi ha un que diu Marica, cosa que donarà sens dubte molt joc a l’hora de redactar les cròniques.
França
Després que la Fúria “jubilara a Ziadane” a vuitens de final de l’últim Mundial, França es presenta a aquest mundial en ple relleu generacional. En un punt indefinit però sens dubte molt avançat de la seva paràbola descendent, la vella guàrdia multirracial de Lillien “Gata de marbre” Thuram (amb la feliç baixa de Barthez, però) continua resistint a les envestides de la nova generació de banlieuards, liderada per Benzema i Nasri. Enmig de les dues generacions queda aquest fenomen de fira anomenat Anelka, un jugador inútil com llegir un article de la Rahola però que paradoxalment es pot vantar de ser el jugador més car de la història del futbol (sumant tots els seus traspassos, s’han arribat a pagar 108 milions d’euros per Anelka: caga’t lloret, que diria l’enorme Rubianes). Anelka, a més, ha pres el lloc a Trezeguet, fet que només es pot explicar per un ús sostingut en el temps de drogues per part de Domenech.
Holanda
Holanda, després de més de 400 anys de la seva independència de l’Imperi Espanyol, continua fidel encara a la tradició típicament hispànica de decebre en les competicions internacionals de seleccions. No obstant això, Holanda es presenta a l’única competició que ha guanyat algun cop, timonejada precisament per l’heroi d’aquella Eurocopa del 88: Marco Van Basten, el que, si més no, podria ser de bon auguri. La defensa, tradicionalment un dels dèficits holandesos, ha estat convenientment reforçada amb mà d’obra immigrada, Bouma, Boulahrouz i Melchiot, que s’han forjat a la Premier. Un dels principals arguments futbolístics d’Holanda és Van Nistelrooy, que als seus 32 anys continua marcant una bona quantitat de gols amb la tíbia i que ha aconseguit fins i tot donar dues lligues al Madrid malgrat el handicap de compartir atac amb un ex-futbolista com Raúl.
